Comprendre el món sent sord

Sorda sorgeix d’un curtmetratge que la realitzadora i l’actriu principal decideixen convertir en un llarg quatre anys després. Eva Libertad explica la vida d’una dona jove i sorda, l’Ángela, encarnada per una actriu que és sorda, Miriam Garlo. Ho fa des d’un moment concret, en certa efervescència: l’Ángela està embarassada. Els primers 30 minuts de la cinta se centren en la relació de la protagonista amb la seva parella, l’Héctor (Álvaro Cervantes), i mostren la joia imminent, però suggereixen també els conflictes. El primer, després del part, és saber si l’Ona, la filla, és sorda o oient.

Notícies relacionades

La caiguda del clan Pujol arriba al cine per obrir "un debat necessari"

Junts nega que el seu pacte amb el PSOE contempli el nou canal

Els conflictes se succeeixen de manera pausada, i aquesta és una de les millors virtuts de la pel·lícula. Fins que esclata la crisi. En una discussió que trenca la parella –i el film– en dos, l’Ángela recrimina a l’Héctor que durant tres anys ha sigut una nota exòtica a la seva vida, un home que sent enamorat d’una dona que no pot fer-ho. Amb el naixement de la filla, l’equilibri s’ha tornat inestable. Tres anys d’acceptació, en un món conformat sobretot per oients, després dels quals s’ha de tornar a començar.

El film es trenca en dos perquè a partir d’aquell moment Libertad treballa abans amb el silenci gairebé absolut que amb el so, les paraules i la música. El film està explicat llavors des de la perspectiva interior de l’Ángela, algú que veu el món però no pot sentir-lo. La seqüència cap al final a l’escola, amb l’aniversari de l’Ona, és franca i emotiva, així com la del part a l’hospital. Sorda és una pel·lícula més de moments que d’història, moments de felicitat, de tristesa, d’ensorrament o superació.