La decadència es veuria així

No sé exactament què esperava que passaria el dia de l’alliberament, però m’havia imaginat una posada en escena més espectacular, més grandiloqüent, més a l’estil nord-americà. No obstant, contemplar el president d’una de les potències més grans del món, i que està recolzat per les grans oligarquies tecnològiques, haver de sostenir entre les mans durant cinc minuts la pissarra amb els aranzels va ser bastant decebedor visualment.

"No sé si ho veureu, només si teniu bona vista. Com que fa vent no l’hem pogut fer més gran", mirava d’excusar-se Donald Trump. Les ràfegues d’aire sacsejaven el cartell ploma, però el magnat s’aferrava a la seva guerra comercial. Segons el líder republicà, fa dècades que els altres països els estafen. Una cosa que va reconèixer entendre, com a home de (mals) negocis que és. Els seus antecessors a la Casa Blanca han permès aquesta injustícia i, per això, hi posarà remei. Argument que amb el vent bufant en contra em va recordar a allò que "poso Déu per testimoni que mai més tornaré a passar gana".

A més d’aquest caprici cinematogràfic, la banda de música que va entretenir els assistents mentre començava l’acte va tenir també el seu punt Titanic. Molt a favor que si el món se’n va a la merda, algú li posi banda sonora. Si bé les balades escollides per assenyalar el final d’una era semblaven més pròpies com a fil musical d’un ascensor o els lavabos d’un cine... Entre el centenar de convidats, els membres del Govern de vint-i-un botó (no per convicció sinó per convenció) es barrejaven amb dessuadores corporatives de l’acer, camises de quadros, cascos, armilles grogues, jaquetes embuatades o dones amb el buit del coixí als cabells.

Aquesta posada en escena buscava, igual com en els seus mítings, establir visualment un vincle entre les polítiques proteccionistes d’un multimilionari i elitista Donald Trump i la classe treballadora. De fet, fins i tot el president va donar pas enmig del seu discurs a un dels seus representants. L’home, jubilat ja, anava abillat amb roba fluorescent, una visera amb el nom de Trump i el bigoti de Hulk Hogan i va sortir per lloar el seu líder: "Jo vaig créixer al barri del nord de Detroit. Vaig pensar que Ronald Reagan seria el millor president que coneixeria, fins que va arribar Donald Trump".

Notícies relacionades

AAA Studio, Juan Vidal, María Escoté i Dominnico

Comic Barcelona superheroic

El mateix president també va arribar al dia de l’alliberament esprement amb la mà la seva gorra vermella del Make America great again i la va amagar sota el faristol. No se la va posar per por de perdre-la, va confessar, i va decidir llançar-la a un dels treballadors que l’aclamaven. Com ja és costum cada vegada que el magnat firma un document, també va manar repartir una dotzena dels seus retoladors (tot i que el que va utilitzar per imprimir el seu segell se’l va guardar).

Entre les columnes del Jardí de les Roses, es desplegaven grans banderes dels EUA a joc amb el vestit blau, la camisa blanca i la corbata vermella de l’uniforme del president. No obstant, les teles no havien sigut planxades i les arrugues que es veien al fons del magnat alertaven sobre la decadència impulsada per la nova Administració. Perquè l’obsessió per la bandera és un clàssic de tots els imperialistes (i proporcional, malgrat que no ho sembli, al grau de complex nacional), però fins a la data a la Casa Blanca sempre havien lluit perfectament emmidonades.