Trajectòria ascendent

E n una de les moltes realitats que avui s’encavalquen en el paisatge musical viu una flor rara, crescuda a l’illa de La Palma, amb ressonàncies de la cançó popular, però transcendint-la amb inventiva i valent-se d’una veu amb àngel. I funciona, i agrada, i omple sales com l’Auditori del Fòrum (3.000 entrades esgotades ahir, festival Guitar BCN) perquè sona diferent de tot sense deixar de transmetre familiaritat i calidesa, removent-nos per dins amb l’exposició serena de les seves angoixes.

Notícies relacionades

AAA Studio, Juan Vidal, María Escoté i Dominnico

La decadència es veuria així

L’estela de Valeria Castro s’engrandeix dia rere dia a compte d’aquest segon àlbum, El cuerpo después de todo, un "disc molt visceral", va dir, que parla de complexos, ruptures i crisi d’autoestima, i "de demanar ajuda". Cançons en què brilla el seu transparent cant del sud, sense donar-se-les de rossinyol però commovent, també les seves trames melòdiques i les seves audaces instrumentacions: el violí i el timbre de vegades una mica marcià del saxo i el clarinet, l’arpegi de guitarra i l’arriscat maridatge (ocasional) del teclat electrònic. En el brillant grup, sengles figures amb obra pròpia, Meritxell Neddermann i María de la Flor.

A través d’un fil daurat de confessions guaridores, però sense cap mena de tabarra afectada, ens va acollir en el seu món de cançons, i ens va atrapar amb la tensió de Tiene que ser más fácil, fent-nos cantar en el mariachi-vals Debe ser i invocant l’arrel en el sotrac percussor de Hoxe. Comunicadora, va barrejar castellà i un esforçat català tant al parlar com al cantar (a El borde del mundo, tema d’El 47), va tunejar la cúmbia a plaer (Sentimentalmente) i va tocar fibres profundes a l’invocar a la seva illa llunyana (La raíz), fent florir un talent que va per lliure i apunta lluny.