En nom de Trump

Un aranzel és un impost que s’aplica a un bé o un producte importat en un país. És la definició oficial de la paraula del diccionari que més li agrada a Donald Trump. Ell mateix ho ha reconegut en moltes ocasions. I com que la seva afició per aquesta paraula ve de tan lluny que ja la reclamava com a empresari, aquesta setmana l’ha utilitzat com a polític per declarar la guerra mundial comercial, i l’ha convertit en arma de destrucció econòmica massiva.

D’aranzels n’està parlant tot el planeta perquè tota l’esfera terrestre queda afectada. Les seves conseqüències es temen, ja que, provocant la seva aplicació de forma recíproca com a llei del Talió, ens poden portar cap a l’absurditat de què es lamenten els governs i en què ens refugiem els ciutadans. Ningú dubta que la campanya aranzelària iniciada per la Casa Blanca afectarà les nostres butxaques perquè la guerra no és un fenomen independent sinó la continuació de la política per diferents mitjans, en la clàssica descripció d’un dels militars més influents de la història, Clausewitz. No cal ser gaire llest per traduir el que tal justificació significa: tota contesa sempre surt cara. Molt cara.

De moment, Pedro Sánchez es veu obligat a mobilitzar 14.100 milions per ajudar a superar el tràngol, tant a empreses com a treballadors dels sectors més afectats. Un capital imprescindible només per neutralitzar un possible primer efecte nacional, a l’espera d’avaluar l’europeu, al qual també estem exposats. Directament i solidàriament. Una altra alteració dels Pressupostos Generals de l’Estat, prorrogats davant la dificultat per negociar els pròxims comptes pel recel de bona part dels aliats parlamentaris de l’Executiu espanyol a augmentar la partida de defensa per raons generades per una altra guerra, la d’Ucraïna. I per si això fos poc, el mateix dia de l’esclat va un dels homes de Trump a la cimera de l’OTAN i apuja l’aposta. No el 2% del PIB, sinó el 5%, hauria de gastar cada país de l’Aliança Atlàntica per fer front a les creixents amenaces mundials. Així s’ha estrenat Marco Antonio Rubio (Miami, 28 de maig de 1971).

Catòlic i conservador

Notícies relacionades

Jaime Bayly retrata les misèries sexuals de Vargas Llosa i García Márquez a ‘Los genios’

El Teatre Capitol de la Rambla reobrirà la tardor del 2027 sota titularitat municipal

El primer secretari d’Estat d’origen hispà avalat per unanimitat pel Senat dels Estats Units també va ser el primer senador fill de cubans que es van instal·lar a Florida abans de la revolució. Una pàgina que no sembla afectar el membre d’un Govern que expulsa immigrants a l’empara de suposades il·legalitats que no avala la justícia del país. I que les ha prohibit. Tampoc és anecdòtic que un significat catòlic, que el Dimecres de Cendra porta la creu al front, continuï immutable davant els missatges de misericòrdia del Papa en aquest mateix sentit, mantenint una conducta pública contradictòria amb els principis de la seva fe.

Que les conviccions polítiques de Marco Rubio sempre hagin sigut conservadores no li van impedir treballar amb els demòcrates durant els seus anys de membre de la Cambra de Representants. Igualment, va passar de batre’s en primàries per a les presidencials del 2016 contra Donald Trump, a qui va atacar de manera immisericordiosa per estar als seus antípodes morals, a col·laborar amb ell sense solució de continuïtat en el seu primer mandat, marcat pels escàndols sexuals. És el que té ser un entusiasta del somni americà. Aquell del qual algú va renegar dient que s’ha d’estar adormit per creure-se’l.