Blanco Calderón narra la quotidiana èpica de l’emigrat

La primera vegada que l’escriptor Rodrigo Blanco Calderón (Caracas, 1981) va sentir algú utilitzar la curiosa paraula veneco, el calendari estava encallat en l’any 2013 i el diccionari d’americanismes de la RAE ja recollia el terme com una manera despectiva de referir-se a alguna cosa o algú relatiu a Veneçuela. A ell, no obstant, aquell primer contacte no li va resultar especialment insultant. "La va utilitzar amb molt carinyo una amiga escriptora colombiana i em va semblar una paraula bastant simpàtica i sonora. Després sí que s’ha anat carregant de sentit i de contingut despectiu", explica l’autor de Caracas establert a Màlaga ara que la seva nova antologia de contes, la primera des de Los terneros (2018), arriba a les llibreries sota el títol de, bingo, Venecos (Páginas de Espuma).

"Titular així el llibre té a veure amb una tendència que hi ha entre els mateixos veneçolans de reapropiar-se de les paraules", defensa al presentar una col·lecció de relats agermanats per les vores, la cruïlla de camins i el vol dels avions. Per l’èpica quotidiana de l’emigrat, els llaços que uneixen (o desuneixen) i l’exili massiu de veneçolans de l’última dècada. "L’experiència de l’emigració ha substituït per complet la discussió de les causes polítiques d’aquesta emigració. És això el que ha provocat un qüestionament de la pròpia identitat", reflexiona Calderón Blanco, guanyador del prestigiós premi O. Henry pel conte Los locos de París.

El 2015

Instal·lat a Màlaga des de l’any 2019, el també autor de la novel·la The Night va deixar el seu país el 2015, va passar una temporada a la capital francesa i dona forma ara a històries en què els personatges es coneixen assistint a classe en tallers literaris de títol estrafolari ("Aprengui a escriure una novel·la com El Padrí"), homenatgen de manera absolutament gens velada a Camus (i a John Cazale, impecable en la incòmoda pell de Fredo Corleone) o es disfressen de sobresalt al Palau de Miraflores.

Contes majoritàriament escrits des de la distància, orbitant al voltant d’una zona grisa d’identitats líquides. "Estic com flotant entre el país al qual ja no puc tornar, o que si hi torno ja no serà el mateix, i un altre país que sento que hi vaig arribar tard", remarca.

Exili i desplaçament

Venecos també recull dues històries nascudes en territori veneçolà en què, destaca, ja apareixen "la tensió de l’exili, la diàspora i el desplaçament". "Quan emigres, la decisió no es pren d’un dia per l’altre. Jo vaig decidir emigrar tres anys abans d’arribar a anar-me’n, i ja era un tema que era molt present entre els amics", explica.

El veneçolà confessa que, per respecte a l’odissea dels que travessen a peu la selva del Darién, un infern per als migrants llatinoamericans abans d’arribar als Estats Units, i davant del pànic que li genera "l’efectisme i el dramatisme relacionat amb l’experiència de l’emigrant", prefereix no allunyar-se gaire de la seva pròpia experiència, també dramàtica, tot i que d’una altra manera. "De vegades se’ns oblida que tant el que emigra com el que continua vivint sota una dictadura fa el seu dia a dia. El que viu aquestes experiències no és les 24 hores emigrant o esclau de la dictadura", assegura el premiat escriptor.

D’aquí que els contes inclosos a Venecos esquivin bastant la militància per rendir-se a l’humor, l’absurd i el culte a l’obra mestra del cineasta Francis Ford Coppola. "No m’agrada que tot el context polític s’imposi en el relat que escric", defensa.

I no només això: "En el meu cas, he decidit no convertir-me en un emigrat professional. Pel bé de la meva salut mental, no puc fer de la lluita contra la dictadura una causa", assegura.

Notícies relacionades

Un nazi a la Patagònia i un dictador que fingeix demència

Joshua Oppenheimer: "Ens dirigim cap a l’abisme, i se’ns acaba el temps per escapar-nos-en"

Veneçuela

"No puc ni tan sols imaginar la meva vida i el meu dia a dia depenent de si la dictadura cau o no a Veneçuela, perquè això aconsegueix menjar-te del tot. Ja he vist moltes persones que ho estan passant realment malament. Allà hi ha l’exemple cubà: hi ha generacions de cubans que van créixer, van envellir i van morir esperant que morís Fidel Castro", conclou l’autor.