Del NO-DO a la porta de la gossera de Franco

Teresa Valero va sentir el seu sogre, el pare del també dibuixant i guionista Juan Díaz Canales (Blacksad, el nou Corto Maltés), recordant que de nen va malviure amb la seva família en unes coves als afores del Madrid dels anys 50. Van tenir sort: tenien una porta ben bonica destinada a les gosseres de Franco que no es va arribar a utilitzar. "És una imatge increïble: una porta que no es va considerar digna per als animals del dictador significava per a uns emigrants pobres la privacitat de la seva cova. Una cova que es va enfonsar amb la pluja i, per sort, no els va agafar a dins", assenyala l’autora. "La van donar al pare del meu sogre en el magatzem de materials de construcció on treballava per a l’empresari José Banús, que va construir les carreteres d’accés al Valle de los Caídos amb el treball forçat de presos de la Guerra Civil. L’havia conegut durant la guerra i li va escriure per demanar-li una porteria, que llavors implicava tenir casa i feina per a tota la vida [no l’hi va donar, però]".

Aquesta simbòlica porta de gossera, les cases cova, els emigrants arribats del camp a la ciutat buscant una vida millor, els que es van enriquir sota el paraigua del règim, com Banús, protagonista de pelotazos urbanístics, o Pilar Franco, "la germaníssima del dictador, que va aconseguir un gran poder immobiliari", són només una part de l’Espanya franquista dels 50 que retrata al detall Valero (Madrid, 1969) en el que es revela com un dels còmics de l’any, Contrapaso 2. Mayores, con reparos (Norma).

L’Espanya dels anys 50

És la segona entrega de la seva trilogia, en què el rerefons noir d’un assassí en sèrie està al servei d’una monumental fresc de la societat en dictadura, "amb els temes tan durs que van afectar els nostres pares i avis, amb unes ferides que encara segueixen obertes", recalca. Carregat de picades d’ullet i nivells de lectura, el seu documentat i privilegiat pinzell il·lumina la foscor del NO-DO, l’estraperlo, la pederàstia o la temuda brigada politicosocial i posa el focus sobre l’omnipresent censura. Censura en la premsa, que va controlar periodistes tan "èpics" com César Lucas i al mateix temps va alimentar el seu "enginy, imaginació i ironia" per sortejar-la. "Em va explicar que podien acostar-se molt al cabdill o que tenien un compromís moral de combatre la censura amb els mitjans de què disposaven". I la censura en el cine, amb els esforços de genis del cel·luloide com Buñuel i Berlanga. "Intentaven fer un cine que fes pensar, compromès però esquivant la censura". Tot i que no sempre s’aconseguia. S’han de llegir casos com el famós de Mogambo, que Valero recorda en la trama. "Per no mostrar una infidelitat la van convertir en incest –riu-. Tothom amb qui vaig parlar, com [Fernando] Méndez-Leite i Adolfo Marsillach, coincideixen en com era d’absurda, arbitrària i rònega la censura. Per això els cineastes reivindicaven unes regles clares i no dependre del censor de torn. A El inquilino, de José Antonio Nieves Conde, sobre una família que desnonen, li van canviar el final perquè, van dir, era massa trist".

"El cine era alhora una arma enorme de propaganda i de resistència social. El cine, com les cançons, les revistes, els toros, el futbol, etcètera, eren l’entreteniment que feia somiar la gent a tenir un futur millor i sortir de la pobresa –explica–. Alhora que rentava la cara del règim, el NO-DO deia a la gent com havia de pensar. Les nenes somiaven a ser actrius, i els nens, toreros o futbolistes",

Valero reprèn els protagonistes de Contrapaso 1: Sanz, un veterà periodista de successos i desencisat falangista; el seu jove col·lega León Lenoir, fill d’un comunista mort en la guerra i criat pel seu oncle, militar franquista, i la filla gran d’aquest últim, Paloma, una dibuixant rebel en aquell món tan masclista de l’època. I una secundària increïble però real, la filla d’un forense, que amb 13 anys anava amb el seu pare a aixecar cadàvers i que avui dia encara exerceix.

Dones independents que no es conformen amb el rol d’esposes i mares que els marcava el franquisme, com Joana Biarnés, fotoperiodista d’esports, que fa un cameo. "A ella i la forense les van recolzar els seus pares, dels quals van aprendre l’ofici. Biarnés va haver de sentir coses dels seus col·legues com ‘Ves-te’n a casa a fregar’ i ‘Ens vols treure la feina’. Als homes els feia l’efecte que si les dones es quedaven a casa tenien la vida regalada, però en realitat no s’adonaven que els segaven d’arrel totes les aspiracions des de petites".

Hollywood

Com va immortalitzar Berlanga a Bienvenido, Míster Marshall, apareix el desembarcament de cineastes i estrelles de Hollywood i de soldats i homes de negocis nord-americans en vinyetes memorables com les de la glamurosa festa de l’Hotel Castellana Hilton, on Valero identifica tota la societat franquista en un ball de contrastos que habita tot el còmic, entre el glamur dels poderosos i rics i la fam, misèria i supervivència de la resta.

"El món està tan mal repartit com llavors. Les famílies del franquisme continuen tenint poder. Estem en un període de regressió dels drets socials i la solidaritat. No entenc el discurs que s’imposa de ‘Per què he de pagar amb els meus impostos la sanitat o l’educació: que s’ho pagui cadascú’. ¿No pensen que un dia el càncer els pot tocar a ells? S’ha de canviar aquest pensament ultraliberal", diu.

La guionista de Gentlemind i Curiosity shop (reunida ara en un integral) també es lamenta de la fòbia als migrants. "Gent que va votar Trump ara està desesperada perquè deporten la seva família o els seus amics i veuen que això no és just. Gent que diu que els migrants són bruts i dolents. Tots plegats són gent desesperada i famolenca que mira de prosperar. Tu no esculls a quin lloc del món neixes".

Notícies relacionades

"Quan a la Seat li va bé, li va bé a tothom"

Blanco Calderón narra la quotidiana èpica de l’emigrat

Per al tercer volum de Contrapaso encara quedarà "conèixer l’assassí i per quin motiu fa 17 anys que mata, i també veure els personatges entrar en democràcia i com els ha passat per sobre la vida".

En vista de les enquestes entre els joves que revelen que a més de la meitat dels britànics i a una quarta part dels espanyols no els importaria viure en una dictadura, Valero els avisa que "és molt fàcil perdre coses que han costat tant d’aconseguir" i considera que aquests joves "s’haurien de preguntar com s’imaginen que seria la seva vida enmig d’una dictadura". "Quan arriba un il·luminat li fan cas. ¿Com poden pensar que ve un àngel meravellós a governar-te i que et resoldrà els problemes?".