"Quan a la Seat li va bé, li va bé a tothom"

Des del 2015, els preus dels pisos de lloguer han augmentat un 57% i els de compra, un 47%. I milers de manifestants de 40 ciutats del país van reclamar ahir solucions en matèria de vivenda. L’antropòleg Jaime Palomera (Barcelona, 1982), codirector de l’Institut de Recerca Urbana de Barcelona i cofundador del Sindicat de Llogateres, mostra les tripes del conflicte a El segrest de l’habitatge (Pòrtic / Península).

¿La situació és similar a una partida de Monopoly?

Per als joves –i per a molts dels qui es van fer adults després del 2008– és com entrar en el joc quan ja ha començat. La majoria de carrers i cases estan comprades i, amb els diners d’inici, fan voltes pel tauler i es van arruïnant (als anys 90 es destinaven tres anys de salari a la vivenda, avui a Barcelona en són 10). I la qüestió clau és que és una partida manipulada.

¿Manipulada en quin sentit?

Les regles de joc beneficien els que ja tenen diverses cases. Cada vegada que els més rics en compren una, li surt més barata, perquè l’Administració se la finança en forma de benefici fiscal: no paguen l’impost sobre transmissions patrimonials i si, a més, la posa al mercat turístic, no paga IVA. Quan passen per la casella de sortida, reben més diners per poder continuar acumulant. Amb aquestes regles, cada generació viurà molt pitjor que l’anterior.

¿Quan es va començar a torçar tot?

A partir dels 90, la demanda d’habitatge no ve dels que el necessiten, sinó que ve dels diners planetaris, que busquen invertir en cases de la mateixa manera que en or i productes de borsa. Si el PIB creix al 3% i tu compres cases i les llogues, la rendibilitat és del 10%, i el 7% de diferència és diners que passa de mans dels treballadors que acumulen actius. Entre 2007 i 2023, el mercat de lloguer va créixer en 1,3 milions de vivendes, que no són noves: surten de famílies de classe mitjana que les han perdut (600.000 desnonaments en una dècada). Adam Smith es regiraria a la seva tomba.

El pare del liberalisme, ni més ni menys.

Explicava que el terra no és un bé de mercat com qualsevol altre. La vivenda no només és la base de la intimitat i la construcció de la persona, també és la cola social. A aquest problema se suma que, per als diners internacionals, comprar cases es converteix en un negoci prioritari. I no hi ha creació de valor. Quan als anys 60 a la Seat li anava bé, li anava bé a tota l’economia. Si a BlackRock li va bé, és que a d’altres els està anant molt malament. És un joc de suma zero.

"Si s’augmentés l’oferta, els preus baixarien». És un mantra repetit.

No ha passat mai: a Espanya tots els booms han coincidit amb les pujades de preu més grans. Això és així perquè el terra és un bé escàs, està localitzat on més es necessita i la demanda no té llibertat de moviment. Si vols comprar taronges i pugen, pots consumir mandarines, o menjar una altra fruita. Amb l’habitatge no passa això.

Digui-li-ho al rendista.

Fujo de qualsevol judici moral. Jo li diria que la desigualtat que genera aquest tipus de negoci ens portarà a una societat cada vegada més trencada i més hostil per a ell. Però amb qui cal parlar és amb el Govern.

Doncs endavant.

Això no va de si tindràs o no una casa, sinó que els rics s’estan menjant la classe mitjana i això no li interessa a cap partit. Polítics i experts no veuen el nivell d’insatisfacció. Que els joves diguin a les enquestes que amb un sistema autoritari potser els aniria millor té a veure amb la ruptura de les bases de la democràcia liberal, de la idea que esforçant-te podies arribar a algun lloc. I a sobre se’ls diu que si no han aconseguit arribar a l’èxit, és perquè no han emprès bé. A partir del 2008, el futur dels que no són propietaris passa per si heretaràs o no. I el desengany és que els pares necessitaran substituir la casa per una residència o una jubilació decent.

Diu vostè que els empresaris també són víctimes d’aquesta lògica.

Històricament, el problema del rendisme genera primer desigualtat, i amb el temps dificulta la inversió en l’economia productiva. És un cercle viciós: si qui té diners inverteix molt en compra d’actius que no generen valor, succiona el salari de les classes mitjanes, van menys diners al consum i a les empreses productives els costa més vendre.

¿Hi ha solució possible?

Notícies relacionades

¿Un concert pot competir amb un Barça-Madrid?

Jordi Herreruela: «A Barcelona fa falta un escenari de 60.000 o 80.000 espectadors dissenyat per a la música»

La manera és revertir l’acaparament i fer que les classes mitjanes puguin accedir a una vivenda en un mercat regulat, que és el que va fer Singapur.

Des dels anys 60, el Govern t’ajuda a comprar un pis, però no el pots vendre per sobre del preu que vas pagar més la inflació. Això ha garantit que el 80% sigui propietari i que la societat estigui menys guetitzada, més cohesionada. Una altra aposta és la de Viena: tret que cobris més de 3.500 al mes, pots accedir a una vivenda protegida. Són utopies disponibles.