El Liceu, als peus de Nadine

La tornada de Nadine Sierra al Liceu implicava diverses bones notícies. Per començar, el retrobament amb una cantant i actriu de primera: la soprano nord-americana ha enlluernat els liceistes amb tres dels seus papers fetitxe, Lucia, Manon de Massenet i aquesta impressionant Violetta de La traviata amb la qual al gener va arribar a la seva consagració local. La segona notícia és que oferia un repertori sense treva per a una intèrpret que ho dona tot a escena. I, la tercera, el debut del mestre Pablo Mielgo, que per fi ha sigut convidat al Liceu gràcies al fet que Sierra el coneix i l’ha dirigit en concert a Llucmajor (Mallorca), Madrid i Budapest.

La vetllada, no obstant això, tenia el seu costat trist. En principi es tractava d’un concert a duo amb la també soprano Pretty Yende, revivint un programa estrenat a París sota la batuta de Giacomo Sagripanti i reprès més tard amb Mielgo al podi a les ciutats abans citades (tret de Llucmajor, on Yende no va poder cantar), però el projecte es va truncar. Fa uns dies, el Liceu anunciava la cancel·lació de la cantant sud-africana per raons personals, i Sierra la va recordar amb nostàlgia a les propines.

En tot cas, el concert va ser un èxit també per la brillantor que va desprendre la Simfònica del Gran Teatre; caldria saber quants assajos va poder realitzar amb el mestre, ja que tot va anar adequadament a les peces instrumentals, com les obertures de Le nozze di Figaro de Mozart i de La forza del destino de Verdi, el preludi d’El tambor de granaderos de Chapí i un encertat intermezzo de Cavalleria rusticana de Mascagni, potser el punt més ben aconseguit de l’apartat.

Però com que a l’escenari s’explicava amb tot un animal escènic disposat a entregar-se per complet al seu públic, això va quedar en un detall sense importància; una Nadine Sierra en plenitud va dominar amb mestria un repertori ideal per a les seves actuals possibilitats. Després d’un modèlic i personal Deh! Vieni, non trigar de Le nozze di Figaro van arribar dues àries de Donizetti So anch’io la virtù magica... (de Don Pasquale) i l’espectacular Regnava nel silenzio (de Lucia di Lammermoor), totes dues cantades amb total domini belcantista, control de fiato i sentit de l’ornament. La sala ja estava caldejada davant tanta demostració de talent, però on el públic va sucumbir a la grandesa de l’artista va ser en l’escena del primer acte de La traviata verdiana È strano... Sempre libera..., la qual Sierra va modelar amb la bellesa i cremositat del seu timbre i un fiato sublim en una ostentació de poder tècnic i expressiu que va preparar amb fascinants variacions marca de la casa que ja havia mostrat al cantar l’obra al complet.

Somni

Notícies relacionades

Un taller de joies modernistes en un estudi de pírcings

Les dones de Jaime Hernandez

Amb un Vissi d’arte de somni, amb què Sierra va apuntar cap al repertori puccinià que comença a entreveure’s en l’horitzó, s’obria una segona part que va passar primer per la delicada Depuis le jour de Louise de Charpentier (tot fraseig i línia de cant impol·luta) per rematar amb una Juliette de Gounod carregada de matisos i virtuosisme en l’ària Je veux vivre, amb la qual va acomiadar el repertori operístic.

A la recta final va apostar primer per la romança Me llaman la primorosa de la sarsuela El barbero de Sevilla de Nieto i Giménez elevant-la al que és, una autèntica obra mestra, per després seduir amb el bolero Bésame mucho de Consuelito Velázquez. Abans dels regals, el programa va finalitzar amb I feel pretty del musical de Bernstein West Side Story, amb què la cantant acomiadarà la temporada liceista al juliol.