La caiguda del clan Pujol arriba al cine per obrir "un debat necessari"

La primera escena de Parenostre mostra la celebració de la victòria electoral de CiU que el 1988 va donar a Jordi Pujol i Soley la seva segona majoria absoluta. Allà, al feu tradicional de l’Hotel Majestic, Jordi Pujol Ferrusola, primogènit del president, s’adreça al seu pare per demanar-li que el deixi reunir-se en nom del partit amb l’empresari Javier de la Rosa, "que té ganes d’ajudar". Mig de mala gana, Pujol accedeix. "Allà hi ha el pecat original", afirma Manuel Huerga, director de la pel·lícula. L’escena funciona com un pròleg de tot el que ve després: el relat de com va viure la família Pujol Ferrusola els dies de juliol del 2014 en què va esclatar l’escàndol de la fortuna familiar no declarada dipositada en comptes bancaris andorrans. Parenostre s’estrenarà el 16 d’abril vinent amb el propòsit, segons els seus responsables, d’obrir en la societat catalana "un debat necessari".

"Penso que després de veure-la tothom voldrà opinar i d’allà sortirà una polèmica que espero que sigui constructiva –assenyala Huerga-. A Catalunya encara no sabem si a Pujol cal perdonar-li la vida o si cal acabar de condemnar-lo. Jo crec que ni tan sols ell ho sap. I està bé que es pugui parlar d’això d’una manera sana". El film, que parteix d’un guió de Toni Soler (que també figura com a productor a través de la seva companyia, Minoria Absoluta), evita prendre posició. "Tot i que la paraula m’agrada poc, la pel·lícula és molt equidistant –apunta el director-. Ni pretén glorificar el personatge ni entra a matar". El risc d’una aposta com aquesta, en un assumpte en el qual abunda tant el prejudici, és no deixar satisfet ningú. "Sabem perfectament que rebrem pals pels dos costats: d’uns, per ser massa condescendents i dels altres, per acarnissar-nos massa".

Parenostre és la primera pel·lícula per al cine que dirigeix Huerga des que, el 2006, va estrenar Salvador, que recreava un altre controvertit episodi de la història recent, l’execució de Salvador Puig Antich el 1974. Entre els diversos projectes en els quals ha treballat en aquest temps figuren un documental per a TV3 sobre els 80 anys de Pujol (la filmació d’una llarga conversa entre l’expresident i el periodista Miquel Calçada) i la ficció televisiva 14 d’abril. Macià contra Companys, realitzada en col·laboració amb Toni Soler. Quan el guionista i productor li va plantejar la proposta de Parenostre, Huerga la va acollir amb divertit entusiasme. "¿Coneixes els Homenots de Josep Pla? Doncs vaig pensar: Vinga, un altre homenot. Després de fer Puig Antich, Gaudí, Pau Casals i Macià i Companys, ja em semblava bé fer Pujol. És un peix gros, ¿no?".

El director assegura que sempre s’ha mantingut a certa distància de Pujol com a figura política –"no soc dels que l’anomenen president i no el vaig votar mai"– i relata entre rialles que en certa ocasió Marta Ferrusola va trucar a TV3 per demanar la destitució dels "anarquistes" responsables del programa Arsenal amb Huerga al capdavant (el motiu va ser l’emissió de l’entrega titulada Crits, que consistia en mitja hora de crits). Però tot i així es resisteix a condemnar-lo sense aplicar atenuants. "Crec que tots sabíem que aquesta família no era aigua clara, així que l’escàndol no em va sorprendre gaire. Però també va quedar clar que hi havia una diferència de tracte que tenia a veure amb el moment polític a Catalunya. A Espanya hi ha la tira de pujols, de polítics embolicats en casos de corrupció brutals, i allà aguanten sense problema".

Plató virtual

Notícies relacionades

Junts nega que el seu pacte amb el PSOE contempli el nou canal

De la sala de casa a l’apocalipsi

Des del punt de vista cinematogràfic, un dels trets més distintius de Parenostre és que es tracta de la primera pel·lícula espanyola rodada íntegrament en un plató virtual. Tots els fons que apareixen, des del menjador del pis de la família Pujol fins als paisatges del Tagamanent, han sigut afegits digitalment en el (llarguíssim) procés de postproducció. Un artifici que al final del film es revela obertament davant la mirada de l’espectador. "Volíem recordar al públic que al cap i a la fi això és una ficció. Que el Pujol que han vist és en realitat un actor que quan acaba la feina agafa l’abric i se’n va".

Aquest actor és Josep Maria Pou. L’elecció d’un intèrpret que mesura entorn d’1,95 metres per encarnar Pujol ja suggereix que la semblança física no va ser el requisit més important a l’hora de seleccionar el repartiment. "No volíem caure en el joc dels maquillatges i les imitacions perquè això ens hauria acostat al territori del Polònia [programa també produït per Minoria Absoluta] i volíem situar-nos en un territori completament diferent", remarca Toni Soler. "Quan vaig rebre l’encàrrec, Pou ja venia en el paquet, i em va semblar collonut –diu Huerga-. No necessitàvem un actor que s’assemblés a Pujol. El que necessitàvem era un gran actor".