Joël Dicker: «Què fan els pares dels nens que no llegeixen, a més de comprar-los telèfons?»

Joël Dicker (Ginebra, 1985) venia de plantar bandera al cim del thriller i buscar les pessigolles a l'aspecte psicològicament inquietant amb títols com 'La veritat sobre eñ cas Harry Quebert', 'La desaparició de Stéphanie Mailer', i 'Un animal salvatge' i, de sobte, sorpresa: un llibre per a lectors de «7 i 120 anys» i una perquisició detectivesca sense cadàver, atracaments a contrarellotge, ni trames esquitxades de sexe i violència.

«No hi ha assassinat, ni sang, ni una història ambientada als Estats Units, però sí que hi ha una investigació», avança el suís, nouvingut amb ‘La catastròfica visita al zoo’ (La Campana) -‘La muy catastrófica visita al zoo’ (Alfaguara), en castellà- a la novel·la vocacionalment intergeneracional. Grans i petits convidats a la festa i reunits entorn de Joséphine, una cria que de gran vol ser inventora de paraulotes i tenir més sentit comú, molt difícil no ho tindrà, que la majoria d’adults que l’envolten. 

Al costat d’ella, cinc nois especials d’una escola enigmàticament singular encadenen una sèrie de catastròfiques dissorts que acabaran desembocant en la desastrosa visita al zoo del títol. Abans, a tall d’escalfament, una inundació que els obliga a canviar d’escola i una festa de Nadal consagrada a difondre els valors de la democràcia. «M’interessava parlar del món dels adults des de la distància, amb certa perspectiva. Hi ha una contraposició entre el món de vegades naïf dels nens i la resignació i el pessimisme dels adults», explica Dicker, de passada per Barcelona per presentar una novel·la que en tot just una setmana ja s’ha colat en la llista dels més venuts.

Una novel·la ‘parèntesi’

Conscient que ‘La catastròfica visita al zoo’ té poc a veure amb la seva producció anterior, el suís recorre a veta pedagògica per presentar-la com una mena de respir de l’actualitat. «Com que ja vivim en un món prou difícil, volia que això fos com un parèntesi. No volia que els passés res a aquests nens», raona. Per aixo l’aparent lleugeresa i el pols còmic d’una novel·la que vol «establir un vincle addicional» amb els seus lectors. També, assegura, afavorir debats i reflexions relacionats amb la lectura i la democràcia. «Llegir és molt important. «La lectura en paper desenvolupa el cervell i li dona la capacitat d’entendre millor el que està en joc al món. No ho dic jo, és un plantejament científic, així que els nens que no llegeixen són menys capaços de fer-ho», explica Dicker. La incògnita que sorgeix a continuació és, com a mínim, inquietant. «¿Què passa llavors amb la democràcia?», es pregunta Dicker. «¿Quin és el risc de trobar-nos amb una generació de criatures que no llegeixen?», afegeix. La resposta, sigui quina sigui, arribarà «d’aquí 20 anys».

De Harry Potter al no-res

Notícies relacionades

Anna Romeu, psicòloga: "Els homes amb alta sensibilitat ho tenen més difícil en la nostra societat"

Una secta i un cortijo a Las Alpujarras

A l’autor d’‘Els últims dies dels nostres pares’ l’inquieta especialment la inexplicable rapidesa amb què molts nens i joves es desconnecten dels llibres d’un dia per l’altre. «No m’explico que hi hagi tants lectors joves que em diguin que de petits es van llegir tots els Harry Potter d’una tirada i que després ja no han llegit res més. Crec que potser els pares han punxat d’alguna manera. ¿Què els ha impedit creuar la porta d’una biblioteca? ¿O anar a preguntar a l’escola o una llibreria per on podrien seguir els seus fills? Què fan els pares, a més de comprar-los telèfons? No estic jutjant, perquè també soc pare, però veig molts pares superats que descarreguen tota la responsabilitat en els professors», destaca.

Més enllà de la jugada mestra comercial i de pescar lectors a tots els racons de la llibreria, Dicker també planteja ‘La catastròfica visita al zoo’ com una manera de mostrar com adults i nens es relacionen amb conceptes com llibertat d’expressió, censura i tolerància. «Al final, tot rau en el principi de la responsabilitat», defensa el novel·lista. «Es tracta de veure quina responsabilitat està disposat a assumir cadascú. Si parlem de votar, per exemple, ja no és tant el que voto com el fet d’anar a votar, l’etapa prèvia a la decisió. Nosaltres sempre som al cim de l’Estat, i allà entra en joc entendre que de vegades cal acceptar coses que potser no ens encaixen com a individus, però que sí que són necessàries per al conjunt. La paradoxa és que aquestes coses semblen més fàcils d’entendre quan s’està sota la tirania d’una dictadura», reflexiona.