El Mago Pop estrena documental sobre la seva aventura americana: «He hagut de fer molts sacrificis»

Antonio Díaz, més conegut com El Mago Pop, es va convertir en l’il·lusionista més jove a actuar a Broadway l’estiu del 2023. No content de batre aquest rècord, va aconseguir ser l’artista amb més recaptació de diners en una sola setmana, més de 2,7 milions de dòlars. També va triomfar al Branson Magic Theater, de Mississipi, que l’il·lusionista va comprar i va transformar en la seva base d’operacions. Més d’un any després de conquerir els Estats Units, Movistar Plus estrena un documental seguint el treball de Díaz i el seu equip abans de la seva gran estrena americana.

¿En quin moment actuar a Broadway passa de ser un somni impossible a una realitat a la qual pot arribar?

Va ser cap al 2016, quan l’èxit a Europa ja estava sostingut en el temps. Comencem a rebre trucades i interès d’allà, ens envien observadors perquè vinguin a veure l’espectacle i allà ja començo a veure que pot ser una possibilitat, sabent-ne la dificultat. Però el 2018 o el 2019 ja s’estava concretant tot moltíssim i vaig veure que podia ser real. 

Com sorgeix la idea de comprar un teatre a Branson (Mississipi)?

Per la meva tendència a complicar-me la vida. Sempre penso que tenir una base d’operacions per a un espectacle com el nostre és fonamental, perquè és un espectacle de molt gran format, requereix taller i requereix de tenir moltíssim espai. Suposava tenir un teatre on poder créixer en els teus primers anys, podent fer l’espectacle en un altre idioma. I també el fet de poder fer-ho com a empresa, al final, jo me n’anava a dormir a la nit i buscava espais, em reunia, preguntava als uns, als altres... Al principi semblava ciència-ficció i quan l’hi explicava al meu equip es reien en pla ‘sí, home’, i va acabar passant i va ser sorprenent per a tothom, però ha sigut una aventura de la qual estic molt content. 

Quins van ser els principals reptes d’actuar davant el públic americà?

El repte principal per a mi era que l’espectacle tingués la mateixa qualitat que té aquí. Amb dues dificultats afegides, una el muntatge, que muntar un espectacle d’aquesta magnitud en una setmana és pràcticament ciència-ficció, i un altre el tema cultural de l’idioma. En l’espectacle el personatge del Mago Pop és ràpid, ocurrent, àgil, hi ha moltíssim guió, però hi ha una petita part d’improvisació. Tenia por que en anglès es perdessin moltíssimes coses i que el ritme fos diferent. El meu repte era que agradés tant com agrada aquí, per tenir l’oportunitat que allà anés bé. Era bàsic que l’espectacle agradés perquè tot depenia d’això. En les primeres funcions estava una mica més insegur, però vaig treballar moltíssim el guió i poc després l’anglès va passar a no ser una preocupació.

En el documental esmenta els seus inicis, quan assajava a la seva habitació, ¿com es fa el salt d’estar a casa actuant davant el gotelé, a estrenar a Broadway?

Doncs el que ha passat entremig ha sigut gairebé una vida, una vida en la qual han passat moltes coses, però que se m’ha passat molt ràpid. Tot es tradueix en aquesta intenció d’intentar que al públic li agradés molt. Sabia que el vital era això, més fins i tot que ser conegut o prestigiós, l’important era que les persones que et veiessin en el directe tinguessin la necessitat de recomanar-lo i fins i tot de repetir. Si això ho aconseguies, totes les altres coses acabaria arribant. Sí que és veritat que ha sigut un camí llarg, fins que trobes un espectacle que agrada, fins que canvies un munt de coses i aprens i millores, Broadway mai havia sigut una meta i al final es va convertir en una gràcies a com van ser totes les coses. Però probablement la meva idea era viure d’això, si l’hi preguntes al meu jo de petit, t’hauria dit que estaria superfeliç vivint d’això. Dedicar la seva vida a fer una cosa que li agrada, que jo crec que la felicitat és més o menys això. Totes les altres coses són el somni que s’ha anat inflant amb els anys. 

¿Aquest nen s’esperava poder viure d’això?

En realitat no tenia pla B, no veia cap altra opció, era com ‘ho he de fer’. Cada mes intentava fer alguna cosa millor que el mes anterior, per intentar ser millor. Al principi intentava vendre l’espectacle, tot i que fos en auditoris petits, aconseguir que algú vingués a veure’m... l’inici va ser molt dur. Els primers 6-7 anys vaig haver de treballar de 50.000 coses mentre feia també allò de la màgia, i sí que és veritat que quan faig el clic amb 22 o 23, tot es professionalitza més i el creixement és exponencial. 

A ‘El Mago Pop lands in USA’ podem veure la seva facció perfeccionista, ¿creu que és una cosa que l’ha beneficiat en la seva carrera, o l’ha pogut perjudicar?

A nivell professional m’ha beneficiat, i a nivell personal el fet de ser tan obsessiu i tan exigent és dur. Per conciliar-ho amb la vida personal, de vegades he hagut de fer molts sacrificis per la meva carrera professional. Però sí que crec que a nivell professional ha sigut vital ser així d’obsessiu i d’intentar que totes les coses surtin bé, i que a nivell personal m’ha produït moments de tristesa o de dificultat. La recompensa de la feina ben feta em produeix una felicitat enorme, però el procés de vegades és dur.

Després de batre rècords a Broadway, comprar un teatre als Estats Units... ¿li queda algun somni per complir?

Cal posar-se somnis contínuament, amb el Mago Pop encara queden reptes molt ambiciosos i molt grans. A nivell personal, Antonio Díaz, tinc moltes ganes d’aprendre a conciliar millor la meva professió amb la meva vida, poder tenir una vida una miqueta més tranquil·la que la que he tingut aquests anys, seria fantàstic. A nivell laboral tenim un projecte, que m’il·lusiona moltíssim, però com a bon mag he de guardar els meus secrets. És un projecte de la magnitud dels últims, per intentar continuar sorprenent amb la màgia i amb el següent moviment. 

Notícies relacionades

Els petons impossibles

Un grup d’intel·lectuals demanen garantir l’autonomia de la cultura catalana

A l’octubre torna al Teatre Victòria, ¿què podem esperar de la nova temporada?

Tinc moltíssimes ganes de tornar a Barcelona, a més serà una de les últimes ocasions en què es podrà veure ‘Nada es imposible’ tal qual el coneixem. Estic al·lucinant amb l’acollida que ens ha donat la ciutat, sis mesos abans hi ha gairebé 100.000 entrades venudes, que és un disbarat. I em continuo sorprenent l’acollida que ens dona sempre Barcelona, és increïble, i cada any superem els reptes de l’any anterior. Només em queda res més que donar les gràcies al públic per no cansar-se, és sorprenent.