De la sala de casa a l’apocalipsi

"Volia donar una visió tan àmplia sobre la vida a la Terra que ens recordés que som partícules diminutes d’aquest conjunt. Les nostres vides són tan petites... Som com actors secundaris que van i venen. Som en aquest planeta durant un període tan curt de temps... Si tenim sort potser podem deixar alguna cosa als que vindran darrere", reflexiona, sobre com d’efímera és la memòria i relativitzant la importància de l’ésser humà, el nord-americà Richard McGuire (1957), que ja fa una dècada que es va colar en el món del còmic amb Aquí, una obra singular que va cridar l’atenció de propis i estranys, apadrinada per una revolucionària icona del medi, Chris Ware, amb qui va coincidir la setmana passada, tots dos amb motiu del Comic Barcelona.

El polifacètic McGuire –ha dissenyat joguines i s’ha diversificat com a músic, escultor, cineasta i il·lustrador de llibres infantils i per a The New Yorker– es confessava encara sorprès que tant temps després es continués parlant d’Aquí (premiat al festival d’Angulema 2016). Però continua vigent, convertit en un clàssic, acabat de portar al cine (Prime) per Robert Zemeckis en un film protagonitzat per Tom Hanks i Robin Wright, i reeditat per a l’ocasió per Salamandra Graphic amb pròleg de Ware i amb les 6 pàgines originals en blanc i negre que va publicar a la revista Raw i que van ser l’embrió de la idea que Ware el va animar a "expandir".

Les finestres de Windows

¿Què és Aquí? Un còmic que il·lustra un únic espai, sempre amb el mateix enquadrament, que va saltant enrere i endavant en el temps, al llarg dels segles, des de deu mil milions d’anys enrere a un apocalíptic futur el 2313, passant pel segle XVI, el XVIII, el XIX o diferents moments del segle XX, a través de finestres que al seu dia li va inspirar el sistema Windows. En aquest lloc es va construir la casa on McGuire es va criar a Nova Jersey. "La sala de la casa és com un contenidor pel qual van passant vides. Després se’n va fer una versió teatral a Noruega i una altra en realitat virtual i cada una va utilitzar el seu propi espai, incloent-hi o canviant coses del còmic, igual que Zemeckis ha fet seva per a la pel·lícula la idea conceptual d’Aquí. Em fascina veure com és tan flexible".

De fet, el cineasta nord-americà se centra en la relació d’un matrimoni i apareix la preocupació per l’Alzheimer. "Per a ell és un tema personal, perquè un amic el pateix", revela McGuire, que al còmic reflectia la seva inquietud pel canvi climàtic quan encara no estava a l’ordre del dia. "Un amic científic em va dir que la zona on hi havia la casa en el futur acabaria sota l’aigua. Avui està anant més ràpid del previst. I va coincidir amb el desastre nuclear de Fukushima, al Japó, i em va fer pensar que a prop de la casa també hi ha una central nuclear. Així que era perfectament possible que hi passés una cosa terrible i que molts milers d’anys després la natura renaixés... però sense humans".

En època de temors apocalíptics aflora la pregunta: ¿el planeta sobreviurà als humans? "Avui, cada dia hi ha una bogeria més. Estem en una època que fa por. Qui sap com acabarem. Trump és... no ho sé. És ridícul. El que està passant és una bogeria", manifesta. "El cas –se sincera– és que m’estic plantejant constantment si deixar els Estats Units. Jo treballo sovint per a The New Yorker i em preocupa la censura, la repressió, les amenaces als periodistes, les retallades de serveis socials..., és un desastre. El món sencer s’està tornant boig".

Notícies relacionades

La caiguda del clan Pujol arriba al cine per obrir "un debat necessari"

Junts nega que el seu pacte amb el PSOE contempli el nou canal

Inquiet creativament parlant, després del còmic McGuire va experimentar amb escultures d’acer, amb soldadures, gravats i serigrafies. Ara treballa en un nou llibre, Listen (Escolta). "És el contrari d’Aquí. No passa en una sala, sinó arreu del món, i es concentra en un instant i no en molts segles. Tot passa simultàniament. És una instantània del món en un moment concret", avança.

La casa que va inspirar Aquí la van vendre entre tots els germans al morir els pares. "Hi he tornat alguna vegada però és estrany. Els nous propietaris han canviat coses, colors... És curiós però ja no hi sento cap connexió sentimental o nostàlgica. L’ànima, l’esperit de la casa on vaig viure ha desaparegut. Em vaig sentir trist". Al final, afegeix, "veus que cadascú porta casa seva dins".