Joël Dicker canvia el ‘thriller’ per la novel·la infantil per a adults

Venia Joël Dicker (Ginebra, 1985) de plantar bandera al cim del thriller amb títols com La veritat del cas Harry Quebert, La desaparició de Stéphanie Mailer, i Un animal salvatge i, de sobte, cop de volant i sorpresa: un llibre per a lectors "de 7 a 120 anys" i una indagació detectivesca sense cadàver. "No hi ha sang ni assassinat, però sí una investigació", avança el suís, nouvingut amb La catastròfica visita al zoo (La Campana; La muy catastrófica visita al zoo, en castellà a Alfaguara) a la novel·la infantil per a adults.

Grans i petits convidats a la festa i reunits entorn de la Joséphine, una nena que de gran vol ser inventora de paraulotes i tenir més sentit comú, molt difícil no ho tindrà, que la majoria d’adults que l’envolten. Al seu costat, cinc nois especials més d’una escola singular encadenen una sèrie de catastròfiques dissorts que acabaran desembocant en la desastrosa visita al zoo. Abans, a tall d’escalfament, una inundació que els obliga a canviar d’escola i una festa de Nadal consagrada a difondre els valors de la democràcia. "M’interessava parlar del món dels adults amb certa perspectiva. Hi ha una contraposició entre el món de vegades naïf dels nens i la resignació i el pessimisme dels adults", explica Dicker.

Conscient que La catastròfica visita al zoo té poc a veure amb la seva producció anterior, el suís recorre a la veta pedagògica per presentar-la com una mena de respir de l’actualitat. "Com que ja vivim en un món prou difícil, volia que això fos com un parèntesi", raona. D’allà l’aparent lleugeresa i el pols còmic d’una novel·la que busca "establir un vincle addicional" amb els seus lectors.

El valor de la lectura

Notícies relacionades

Neixen els Premis CRIT per reconèixer als creadors de contingut en llengua catalana a l’entorn digital

Els petons impossibles

També, assegura, afavorir debats i reflexions relacionats amb la lectura i la democràcia. "La lectura en paper desenvolupa el cervell i li dona la capacitat d’entendre millor el que està en joc al món, així que els nens que no llegeixen són menys capaços de fer-ho", explica. La incògnita que sorgeix a continuació és, com a mínim, inquietant. "¿Què passa amb la democràcia? ¿Quin és el risc de trobar-nos amb una generació de criatures que no llegeixen?", es pregunta.

A l’autor d’Els últims dies dels nostres pares l’inquieta especialment la rapidesa amb què molts joves es desconnecten dels llibres d’un dia per l’altre. "No m’explico que hi hagi tants lectors joves que em diguin que de petits es van llegir tots els Harry Potter d’una tirada i que després ja no han llegit res més. Crec que potser els pares han punxat d’alguna manera. ¿Què els ha impedit creuar la porta d’una biblioteca? ¿O anar a preguntar a l’escola o una llibreria per on podrien seguir els seus fills? ¿Què fan els pares, a més de comprar-los telèfons? No estic jutjant, perquè també soc pare, però veig a molts pares superats que descarreguen tota la responsabilitat en els professors", destaca.