Josep Maria Pou, actor: "Com a ésser humà, Jordi Pujol desperta certa compassió"

¿Què va ser el primer que li va passar pel cap quan li van proposar d’interpretar Jordi Pujol en el film Parenostre?

Els responsables del projecte em van convocar en una cafeteria d’un hotel i em van explicar de què anava la pel·lícula. Quan em van donar el guió, el vaig fullejar allà mateix i vaig preguntar: "¿Quin és el meu personatge?». "Jordi Pujol». A mi, en la mitja hora que feia que parlàvem, ni m’havia passat pel cap aquesta possibilitat. I la meva resposta va ser una frase que potser en el futur formarà part de la meva biografia: "¿Esteu bojos? ¿Voleu tallar-me les cames o què?».

[Rialles]

I llavors em van explicar que el fet que jo interpretés Jordi Pujol era una declaració d’intencions: aquí no es tracta de fer una imitació ni una caricatura; les diferències físiques entre els dos són tan evidents que el públic entén de seguida que no pretenem fer una reconstrucció històrica basada en el físic o l’aparença, sinó una cosa molt diferent. Al final els vaig dir: "No sé com es pot fer aquesta pel·lícula, però endavant».

¿Va condicionar molt la seva feina el fet d’estar interpretant una persona real que probablement veuria la seva actuació?

Durant el rodatge no em podia treure del cap la idea que era al plató interpretant Jordi Pujol i que en aquell mateix moment Jordi Pujol devia se a casa seva, a 15 minuts de taxi, llegint el diari o fent un cafè. Això et resta certa llibertat. D’altra banda, i més enllà de la coincidència o la discrepància ideològica, he tingut sempre un gran respecte per les persones. I no volia que en algun moment la meva interpretació pogués fer mal a la persona, Pujol, independentment del que hagués fet. Per aquesta raó, d’entrada, havia de fugir de tots aquests recursos que durant molt temps han sigut utilitzats per caricaturitzar-lo, aquelles imitacions basades en els tics, en la manera de parlar…

¿Com s’aconsegueix fer reconeixible un personatge real sense imitar-lo i sense assemblar-s’hi?

S’han de buscar altres vies. És veritat que aquest afany de no caure en la caricatura fàcil em col·locava com a actor en un lloc molt delicat, en una espècie de corda fluixa. Em vaig negar a veure durant tot el procés cap vídeo ni imatge en moviment de Jordi Pujol. Però sí que em vaig obsessionar buscant a internet imatges fixes d’ell, amb diferents expressions. Em sembla que en vaig reunir més de dues mil. El moment eureka va ser quan vaig trobar una foto concreta en què em va fer l’efecte que hi veia reflectit el que sentia Pujol en el moment en què va esclatar l’escàndol, i me la vaig posar de fons de pantalla al mòbil per tenir-la sempre a la vista.

¿Què tenia d’especial?

Era la foto d’un home desconcertat, amb una mirada entre mig perduda i cap endins, que semblava que deia: "No sé si soc o no responsable d’això que m’està passant». Aquest és el Jordi Pujol de la pel·lícula, aquesta barreja de derrota i sorpresa. Aquesta foto va ser la meva gran eina de treball.

¿A quin dels grans personatges que ha interpretat al teatre s’acosta més el de Jordi Pujol?

Aquests dies estic parlant molt del rei Lear. Estic segur que en trobaríem d’altres, perquè d’històries de grans homes que en un moment determinat han perdut tot el que tenien per una mala gestió o perquè el destí se’ls gira en contra n’hi ha moltes. Però no podia deixar de pensar en Lear, un home que, després de repartir el seu regne entre les seves filles, ho acaba perdent tot i, convertit gairebé en un rodamon, es veu obligat a tornar a néixer, a aprendre a comportar-se com un ésser humà. Aquesta caiguda la tenia molt present.

Lear és un personatge patètic, en el sentit més clàssic del terme; és a dir, algú que suscita sentiments de compassió, de llàstima, de tendresa. ¿Pujol també ho és?

Em sembla que sí. Més enllà del que cadascú, en funció de la ideologia que tingui, pugui pensar dels seus actes, davant l’ésser humà Jordi Pujol hi trobem un cert patetisme, i això ho dic amb molt de respecte. Desperta una certa compassió. Les últimes paraules que pronuncia el rei Lear abans de morir aferrat al cadàver de Cordelia són "Never, never, never, never, never». Diu fins a cinc vegades "mai més». Em pregunto si en algun moment Jordi Pujol no s’ha dit també a si mateix "mai més, mai més, mai més, mai més, mai més». Si és conscient que el que ha fet no hauria d’haver-ho fet i no hauria de fer-ho ningú mai més.

¿La tragèdia de Pujol és haver decebut Catalunya o haver-se decebut a si mateix?

Home, d’alguna manera ve a ser el mateix, ¿no? [rialles]. Ell és conscient que, per acció o omissió, ha acabat fent ensorrar el que havia construït durant 40 anys, i aquest és un fet tràgic. Una càrrega molt pesada. Jo ara el veig i... Haver fet aquesta pel·lícula fa que el miri amb uns ulls diferents, com si s’hagués establert entre nosaltres un cert corrent d’intimitat.

¿Quina relació personal ha tingut amb Jordi Pujol?

Una relació de ciutadà amb el seu president, a través sobretot del meu ofici. Al llarg de la meva carrera, sobretot quan vaig començar a fer teatre en català de manera habitual, ell ha vingut a veure la majoria de muntatges en què he participat. I cada vegada que he tingut l’oportunitat de parlar amb ell els cinc o deu minuts protocol·laris de torn, sempre m’ha sorprès l’enorme cultura teatral que té.

Notícies relacionades

Els petons impossibles

Un grup d’intel·lectuals demanen garantir l’autonomia de la cultura catalana

Em pregunto si va anar a veure l’obra de Guillem Clua Justícia, en què vostè interpretava un jutge corrupte vinculat a Convergència que era un paradigma de la hipocresia i de la doble moral.

Diria que no [somriu]. Aquesta va ser una de les primeres manifestacions de reflexió sobre fets concrets de la nostra història recent que es feia en el teatre català. Jo sospito, però, i aquesta és una opinió personal, que a Justícia hi va poder haver en part el germen del que ha acabat sent Parenostre. No m’estranyaria gens que algú, veient aquella obra, hagués pensat que, si era factible fer això en el teatre, potser es podia anar un pas més enllà en aquesta direcció també en el cine.