Serrat diposita el seu llegat a l’Institut Cervantes

És impossible guardar en un cofre Joan Manuel Serrat. La seva vida ha sigut tan prolífica que sembla inviable la comesa que l’Institut Cervantes li va encarregar. Havia d’escollir allò que millor el representava, el seu llegat, un pessic de la seva carrera, i ficar-lo allà. Ahir, després de pensar-ho molt, compte, va entregar la partitura original de Mediterráneo, un llibre de Miguel Hernández, el seu primer àlbum i una màquina d’escriure a La Caja de las Letras, una cambra cuirassada on es conserva el patrimoni cultural hispà. "¿El nínxol es pot obrir en qualsevol moment?", va fer broma. Potser.

"És un gust rebre el seu llegat a la caixa 1.276. Celebrem que el noi del Poble-sec va saber crear un món propi amb la cançó tradicional catalana, el tango, la copla... Rebre’l és una festa, una manera de celebrar l’educació sentimental dels espanyols", va dir Luis García Montero, director de l’Institut Cervantes.

El seu sepulcre és un dels 1.800 que hi ha a l’antiga seu del Banc Central i que, des del 2007, ocupen literats, artistes i científics. Entre ells, Francisco Ayala, Ana María Matute, Antonio Buero Vallejo, Ida Vitale, Carme Riera, Luis Alberto de Cuenca i Marisa Paredes. "Ens has ensenyat a viure amb els versos a la boca, gràcies per ser amb nosaltres. Ets i has sigut bo per a la cultura internacional. Ets aquí i el gust és nostre", va afegir García Montero abans de donar pas al cantautor, que ha rebut el premi Antonio de Sancha 2025 del Gremi d’Editors de Madrid.

Art viu

Notícies relacionades

Neixen els Premis CRIT per reconèixer als creadors de contingut en llengua catalana a l’entorn digital

Els petons impossibles

"Em sembla formidable aquesta iniciativa: dipositar somnis, fantasies, pensaments... En definitiva, art viu. Aquell que està en contacte amb la gent. Doncs, tot i que hi hagi claus de seguretat, qui vulgui pot treure algun profit d’això", va comentar Serrat, visiblement emocionat. Al seu costat, esperaven els quatre objectes que ha cedit a la causa. "En primer lloc, el meu primer disc. El vaig gravar el 1965 i gairebé s’està desintegrant. Em semblava oportú també aquest llibre, va ser el que vaig utilitzar per treballar al primer àlbum de poemes dedicat a Miguel Hernández".

El tresor que va atraure més mirades va ser la partitura original de Mediterráneo: "Té la meva lletra, aquell guixot és meu. Sento molt deixar-la aquí, ho confesso. I, finalment, la primera màquina d’escriure que em vaig comprar. Era portàtil i me l’emportava a tots els viatges. Va omplir hores en què els somnis tenien ganes de plasmar-se al paper i calçar-se ales per volar. Quan et mors, et deixen allà. Però, com que m’he de deixar a mi mateix, potser puc treure’m, passar i tornar-me", va declarar.