"No t’arreglis: total, és Barcelona"

"Massa vestida per a Barcelona". L’advertència geoestilística és cada vegada més habitual. Si fa uns anys era un comentari anecdòtic, ara sembla llei. Una es força a rebaixar l’estilisme amb una caçadora o unes vambes com dicten les tendències de la suposada comoditat, però miro amb llàstima els parells de talons que ja només serveixen d’ornament visual al vestidor. La informalitat és global i no únicament afecta el calçat.

Acudir a temples sagrats on la cura i el respecte per la pròpia aparença haurien d’anar en sintonia amb l’entorn històric, arquitectònic, cultural i visual que t’acull ja no garanteix tampoc cap elevació de l’estilisme. I no m’importa l’estil que cada un tingui (bohemi, punk, hippy, pijo...), parlo del compromís personal i social d’oferir la millor versió d’un mateix.

Ara fa un parell d’anys vaig tenir possibilitat de poder interrogar la responsable de protocol del Liceu sobre si existia algun dress code per entrar a l’òpera. La meva pregunta venia al cas després de tenir un infart al topar amb homes en banyador i xancletes passejant-se pel teatre en el descans de l’obra. Segons em va indicar, ja no hi ha restriccions estilístiques al passar a ser de titularitat pública. Es coneix que el que se li concedeix al poble ja no mereix cap mena de categoria. La vulgaritat justificada sota la llibertat estètica...

D’òpera en texans a òpera en parracs. Perquè ni l’anarquista Santiago Salvador Franch, que va llançar dues bombes contra els assistents del teatre el 1893, hauria permès un atemptat estilístic semblant. En canvi, al Cercle del Liceu sí que es manté l’obligatorietat d’entrar amb americana i corbata (si no en portes, te’n deixen..., arghhhh). "I entre anar vestit per anar a la platja i imposar un llaç, ¿no hi hauria un punt intermedi entre la deixadesa i la caspa?", vaig pregar. La dona, intel·ligent, em va dedicar un somriure diplomàtic i va optar per canviar de tema...

Esperit bohemi

Aquest debat, incòmode per a molts i frustrant per a d’altres, normalment el resolia advertint que així com en alguns llocs d’Espanya tenen una influència en el vestir aristocràtic i encara preserven l’"arreglar-se per a" (tot i que la majoria de vegades l’espifiïn i semblin uns ignorants calçant mocassí de borles amb vestit), a Catalunya, i Barcelona, ens alimentàvem d’un cert esperit més bohemi/rebel/desenfadat per proximitat a la burgesia gal·la.

Notícies relacionades

Deu llibres que acaben de ser (o seran aviat) sèrie: recomanacions per a Sant Jordi

Szpunberg estrena l’odissea tragicòmica ‘La tercera fuga’

Però tal argument, tot i que intenti mantenir-lo refugiant-me en llegats com el de Pasqual Maragall, ja no se sosté, ho reconec. ¿Què ha passat? Sincerament, no ho sé. Potser, el mateix que passa amb la mateixa identitat (orgull) de la capital catalana. L’artesania i el disseny independent els hem substituït pel Primark, cases de carcasses o Starbucks.

Sempre que reflexiono sobre aquestes qüestions recordo la frase que l’avi anarquista d’Antonio Baños li repetia mentre s’engalanava els diumenges davant la sorpresa del seu net: "Volen que vestim com pobres perquè volen que pensem com pobres". La sentència la deixo anar com a mantra des de fa anys, però confesso amb una gran amargor que no he aconseguit cap canvi d’actitud en els meus interlocutors. A ningú li importa gens ni mica. El temps dels intel·lectualistes estetes es va extingir fa molt quan totes les ideologies es van concentrar a enterrar l’anarquisme. Perquè l’anarquia estètica és ordre espontani, però mai caos. I aquesta única regla estilística útil aterreix tant conservadors com progres.