The Tyets: «No hem d’idolatrar tot el que es fa a Miami o Madrid»

Xavier Coca: Sí, no volíem viure del fantasma del passat. Sempre ens ha agradat explorar nous sons, nous gèneres. Volíem obrir-nos a produir amb una altra gent, acceptar que hi ha altres gèneres i que hi ha gent que els domina més que nosaltres. 

Venen d’una etapa excitant i exitosa, ¿per què canviar tant ara?

Oriol de Ramon: Abans era tot un joc. Era un projecte petit, no teníem responsabilitats ni pressió, però amb aquest disc notàvem el cuc de fer un àlbum que ens funcionés en directe i que connectés amb el públic, que ja sabem qui són. Ens hem allunyat del reggaeton, eix central nostre, en aquest disc hi ha només 20 segons de reggaeton.

¿S’han atipat del reggaeton, han vist que el públic apunta cap a altres llocs...?

X. C.: Respon a dos factors: un, que ja ho havíem fet; dos, per la resposta que té el reggaeton en els directes, que hem comprovat que funciona molt per ballar, a les discoteques, però és veritat que en concert funciona més l’electrònica. I que és part de l’evolució. Aquest disc en directe tindrà molt ‘punch’. 

¿En aquest canvi hi ha més part de valentia o d’inconsciència?

O.R.: Veníem d’una època que hi havia un estil molt cremat, que li podem dir reggaeton o música urbana, i teníem ganes d’allunyar-nos d’això. Potser sí que hi ha hagut una mica d’inconsciència... Però, casualitats de la vida, hem trobat un productor català que domina el gènere electrònic. Amb ell hem arribat a un so que sols no hauríem trobat. 

X. C.: ¡I que qui no arrisca no guanya! També hi ha un punt de valentia, és clar, que et pot sortir molt bé o molt malament, però si vols continuar transcendint has de sortir de les teves caselles. 

¿La premissa era continuar fent, com diuen vostès, «pop per a tota la família»?

O.R.: És en el que ens sentim còmodes. En els missatges d’alegria, felicitat, quotidianitat... Parlem del nostre dia a dia, de les coses que passen al nostre voltant, i això és el fil conductor dels Tyets més enllà dels gèneres.

X. C.: Això del «pop familiar» és la manera de definir que tenim un públic ultradivers, i... Això és molt bo i molt difícil!

No obstant això, el seu projecte no anava originalment per aquesta línia. 

O. R.: Ens escolta un ventall de gent molt gran, no seria racional tancar-nos portes i fer ara cançons que els nens diguin: ‘¿Què és això? Ja no em representa’. És molt fàcil fer música per a gent de la nostra edat, però creiem que tenim una responsabilitat amb tot el públic a qui li agrada la nostra música. 

X. C.: No era l’objectiu principal, però és una cosa molt complicada i ara que ho hem aconseguit no hi renunciarem.

O. C.: El nostre filtre sempre ha sigut que les nostres mares puguin connectar amb la nostra música i entendre el que estem dient.

S’han obert a treballar per primera vegada amb un productor extern (Kastelo), ¿necessitaven estímuls de fora?

X. C.: Cent per cent. Si continues sempre dins de les mateixes quatre parets continuaràs sonant molt semblant a com has estat sonant. Volíem fer un punt i a part. 

Han anat a Miami i han acabat treballant amb un català. Al disc també hi ha molt orgull de la terra. ¿Es valora prou el que tenim aquí?

O.R.: El viatge a Miami ens ha corroborat que hi ha molt nivell aquí. Vam connectar amb Kastelo, però allà també vam fer altres sessions desastroses. No tot el que hi ha allà ho hem d’idolatrar, igual que tampoc el que es fa a Madrid. Has de buscar les persones amb qui et sentis còmode treballant, i moltes vegades les tenim al costat de casa. 

‘Maresme’ és la vostra candidatura perquè us facin un capgròs o alguna cosa així?

O. R.: [rialles] Nosaltres sempre hem sigut molt del Maresme i de Mataró. Hem col·laborat sempre amb la festa major, ens hem sentit part de la comunitat... Sempre hem fet elogis a la nostra terra durant aquests anys, però crèiem que ens faltava un bon himne. 

X. C.: Fa un temps, en una conversa amb amics, va sortir el tema de Lamine Yamal i que abans els grans referents eren de fora, americans, brasilers... Mai pensaves que una persona de Mataró pogués fer alguna cosa transcendental. Ara veiem que el millor jugador del món és d’aquí, tenim molta substància al Maresme. 

O. R.: És una cançó que parla d’estimar casa teva. 

X. C.: I això en una època de ‘barcelonacentrisme’, que sembla que els nens de comarques hagin d’anar a viure a Barcelona perquè si no no faran res amb la seva vida. Pots ser a casa teva i fer coses grans també.

A ‘Si ho deixéssim tot’ fan referència a una cançó de Figa Flawas: «La pell la té morena, però no es diu Marina». Són d’una generació d’artistes que ha crescut amb gran sintonia, ¿fins ara? ¿És el moment del ‘beef’ [l’enganxada entre grups], de treure l’ego?

X. C.: És una frase anecdòtica, però dins d’aquesta frase hi ha un punt de pena, que tu has ajudat l’igual com en algun moment ells ens han ajudat i que, una mica per ego o pel que sigui, t’han donat l’esquena i sap greu. ‘La banda del pati’ va ser un concepte que la premsa li va donar molt bombo. I ens ha ajudat molt, segurament sense aquest concepte no hauríem crescut tots tant. Però no necessitem el ‘beef’ per créixer. 

Aquests dos últims anys han aconseguit una posició de privilegi, fins i tot com a assenyalats ‘nens bonics de Catalunya’. De vegades aquesta situació també comporta ser ‘l’ase dels cops’. I sembla que els ha tocat. ¿Estaven preparats per a la crítica?

O. R.: El cervell humà està programat perquè després de mil comentaris bons i un de dolent, el dolent sigui el que se’t clavi al cor. I sembla que et persegueixi un lleó perquè a algú no li ha agradat el disc. Realment, som conscients que tenir un gran projecte comporta tenir molts detractors. I «el pop per a tothom», realment, no és per a tothom. Nosaltres també hem de fer l’exercici de relativilitzar-lo. Hi ha molta gent que li ha agradat el disc, i acceptem les crítiques constructives...

X. C.: Les crítiques constructives ajuden a fer créixer el projecte, les fetes des del sofà amb mala llet són les que t’afecten. A Catalunya sembla que quan algú passa dels mil oients mensuals ja és ‘mainstream’, i el ‘mainstream’ no mola. Hi ha molt amargat que necessita tirar merda sobre el que toqui en aquell moment. Al final, som el cap de turc d’aquesta escena... ¡L’‘efecte Txarango’ en diuen! 

Al cartell de molts festivals de Catalunya apareix el nom de The Tyets acompanyat, sovint, dels mateixos artistes. Què pensen del debat que sempre ocupin aquests espais les mateixes bandes?

O.R.: Abans eren altres i nosaltres també ens queixàvem de no tenir aquest espai. És difícil arribar aquí. I no tots els grups estan fets per vendre entrades.

X. C.: El nostre projecte té molt mèrit perquè en una indústria en la qual el 95% dels cartells de grans festivals venen del mateix segell històric... Que ens hàgim posicionat en aquests espais també crec que dona esperança a tota la gent que està fent mogudes independents. La indústria està pensada perquè el director del festival et contracti a tu perquè vendràs entrades, això és trist però és cert. Mola que a tota la cultura s’impulsin festivals més petits, les sales... Al final nosaltres anem on ens contracten. 

Notícies relacionades

Els petons impossibles

Un grup d’intel·lectuals demanen garantir l’autonomia de la cultura catalana

L’anterior projecte va acabar amb dos concerts al Sant Jordi Club, ¿aquest ho farà al Palau?

O.R.: No ho crec. Vam tenir l’oportunitat, però sort que no ho vam fer perquè ens va agafar en una època amb 150 concerts i no hauríem pogut preparar el xou que voldríem per al Sant Jordi. No volem cremar etapes tan ràpid.