CRÍTICA

Un Mahler d’accent castís

La Orquestra Nacional de España, liderada por David Afkham

La Orquestra Nacional de España, liderada por David Afkham

1
Es llegeix en minuts
Pablo Meléndez-Haddad

L’enriquidor intercanvi que porten a terme l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) i l’Orquestra Nacional d’Espanya (ONE) brinda aquest cap de setmana nous fruits. Mentre que el conjunt català porta obres de Ravel, Gerhard, Parra i Mussorgski al cicle simfònic madrileny de l’ONE, aquesta última ha portat a L’Auditori la Simfonia Núm. 6 en La menor de Mahler, mal anomenada Tràgica. L’obra, de dimensions colossals (al gener es va interpretar al Liceu), va comptar al podi amb un David Afkham que comença a acomiadar-se de l’orquestra, ja que lel succeirà, a partir de setembre del 2026, el gran Kent Nagano: marxa un mestre nascut el 1982 i n’arriba un de 1951.

Afkham coneix bé l’ONE, de la qual és titular des del 2019 i amb la qual va debutar el 2011, de manera que la sintonia amb els seus músics regala notables resultats. Així es va apreciar en el concert d’ahir, amb una lectura cisellada al mil·límetre pel mestre davant uns músics entregats i motivats, traient partit del talent de tots els intèrprets i de la qualitat dels instruments que posseeix l’orquestra. Els primers faristols de les diferents famílies van destacar gairebé com si fossin solistes en la simfonia sense veu que Mahler va deixar carregada d’interrogants, com la ubicació del scherzo, que en aquesta ocasió es va interpretar com un clàssic tercer moviment, tot i que el compositor, en algun moment, el va voler posar després de l’imponent allegro energico, ma non troppo del començament (per cert, com va fer Josep Pons al gener al Liceu).

En aquest cas, l’andante moderato va precedir el scherzo responent a una mena de lògica interna que prepara l’ànim per al monumental finale –amb només dos cops de martell– que l’ONE va dibuixar en un crescendo de fascinant intensitat. Cordes sonores, transparents i empastades, amb una excel·lent Valerie Steenken com a concertino, esplèndids metalls (¡quines 9 trompes!), fusta sumptuosa i percussió impecable. Una ONE brillant per a una lectura plenament convincent.

Notícies relacionades

Orquestra Nacional d’Espanya

L’Auditori. 11/4/25