Xavier Coca i Oriol de Ramon, The Tyets: "No hem d’idolatrar tot el que es fa a Miami o Madrid"

¿És una decisió premeditada que Cafè pels més cafeteros trenqui amb el seu anterior treball, Èpic solete?Èpic solete’?

Xavier Coca: Sí, no volíem viure del fantasma del passat. Sempre ens ha agradat explorar nous sons, nous gèneres. Volíem obrir-nos a produir amb una altra gent, acceptar que hi ha altres gèneres i que hi ha gent que els domina més que nosaltres.

Venen de viure una etapa excitant i exitosa, ¿per què canviar tant ara?

Oriol de Ramon: Abans era tot un joc. Era un projecte petit, no teníem responsabilitats ni pressió, però amb aquest disc notàvem el cuc de fer un àlbum que ens funcionés en directe i que connectés amb el públic. En aquest disc hi ha només 20 segons de reggaeton.

¿S’han atipat del reggaeton?

X. C.: Respon a dos factors: un, que ja l’havíem fet; dos, per la resposta que té el reggaeton en els directes, i és que hem comprovat que funciona molt per ballar, a les discoteques, però és veritat que en concert funciona més l’electrònica.

¿En aquest canvi hi ha més part de valentia o d’inconsciència?

O. R.: Veníem d’una època en què hi havia un estil molt cremat, que el podem anomenar reggaeton o música urbana, i teníem ganes d’allunyar-nos-en. Potser sí que hi ha hagut una miqueta d’inconsciència...

X. C.: ¡I que qui no s’arrisca no pisca! També hi ha un punt de valentia, evidentment, que et pot sortir molt bé o molt malament, però, si vols continuar transcendint, has de sortir de les teves caselles.

¿La premissa era continuar fent, com diuen vostès, "pop per a tota la família»?

O. R.: És on ens sentim còmodes. En els missatges d’alegria, felicitat, quotidianitat... Això és el fil conductor dels Tyets més enllà dels gèneres.

X. C.: Això del "pop familiar» és la manera de definir que tenim un públic ultradivers, i... ¡això és molt ric i molt difícil!

No obstant, es pot dir que el seu projecte no anava originalment per aquesta línia.

O. R.: Ens escolta un ventall de gent molt gran, no seria racional tancar-nos portes i fer ara cançons de les quals els nens diguessin: ‘¿Què és això? Ja no em representa’. És molt fàcil fer música per a gent de la nostra edat, però creiem que tenim una responsabilitat amb tot el públic a qui li agrada la nostra música.

X. C.: No era l’objectiu principal, però és una cosa molt complicada i ara que ho hem aconseguit no hi renunciarem.

O. R.: El nostre filtre sempre ha sigut que les nostres mares puguin connectar amb la nostra música i entendre el que diem.

S’han obert a treballar per primera vegada amb un productor extern (Kastelo). ¿Necessitaven estímuls de fora?

X. C.: Cent per cent. Si continues estant sempre dins de les mateixes quatre parets, continuaràs sonant molt semblant a com has estat sonant.

Han anat a Miami i han acabat treballant amb un català. En el disc també hi ha molt orgull de la terra. ¿Es valora prou el que tenim aquí?

O. R.: El viatge a Miami ens ha corroborat que hi ha molt nivell aquí. Vam connectar amb Kastelo, però allí també vam fer altres sessions desastroses. No tot el que hi ha allí ho hem d’idolatrar, igual que tampoc el que es fa a Madrid. Has de buscar les persones amb qui et sentis còmode treballant, i moltes vegades les tenim al costat de casa.

¿Maresme és la seva candidatura perquè els facin un capgròs o alguna cosa així?

O. R.: [rialles] Nosaltres sempre hem sigut molt del Maresme i de Mataró. Sempre hem fet elogis a la nostra terra durant aquests anys, però crèiem que ens faltava un bon himne.

X. C.: Fa un temps, en una conversa amb amics, va sortir el tema de Lamine Yamal i que abans els grans referents eren de fora... Mai pensaves que una persona de Mataró pogués fer una cosa transcendental.

O. R.: És una cançó que parla d’estimar casa teva.

X. C.: I això en una època de barcelonacentrisme, que sembla que els nens de comarques hagin d’anar a viure a Barcelona perquè, si no, no faran res amb la seva vida. Pots estar a casa teva i fer coses grans també.

Aquests dos últims anys han aconseguit una posició de privilegi, fins i tot els han assenyalats nens macos de Catalunya. De vegades però aquesta situació també comporta ser l’ase dels cops. I sembla que els ha tocat. ¿Estaven preparats per a la crítica?

Notícies relacionades

Neixen els Premis CRIT per reconèixer als creadors de contingut en llengua catalana a l’entorn digital

Els petons impossibles

O. R.: El cervell humà està programat perquè, després de mil comentaris bons i un de dolent, el dolent sigui el que se’t clavi al cor. I sembla que et persegueixi un lleó perquè a algú no li ha agradat el disc. Realment, som conscients que tenir un gran projecte comporta tenir molts detractors. I "el pop per a tothom», realment, no és per a tothom. Nosaltres també hem de fer l’exercici de relativitzar-ho. Hi ha molta gent a qui li ha agradat el disc, i acceptem les crítiques constructives...

X. C.: Les crítiques constructives ajuden a fer créixer el projecte, les fetes des del sofà amb mala llet són les que t’afecten. A Catalunya sembla que quan algú passa dels mil oients mensuals ja és mainstream, i el mainstream no mola. Hi ha molt amargat que necessita tirar merda sobre el que toqui en aquell moment. Al final, som el cap de turc d’aquesta escena... ¡L’efecte Txarango li diuen!