El jo en transició de Remedios Varo i les seves cartes a desconeguts

Remedios Varo, la pintora surrealista que va preferir no deixar empremta –es va negar a pintar un mural a Mèxic, que l’hauria elevat a la categoria de Diego Rivera i hauria sigut per sempre la seva targeta de presentació mundial, una cosa per visitar sense més ni més, una marca–, perquè estava seguint al peu de la lletra el manifest d’André Breton –"Abans de res hem de fugir de l’aprovació del públic. Exigeixo l’ocultació profunda i veritable del surrealisme", va escriure, això últim, en majúscules, una ordre clara–, va néixer en un poble de Girona, Anglès, el 1908. És, de fet, el perfil de la muntanya de Santa Bàrbara, a Anglès, el que brilla, amb una llum daurada impossible, a Icono, una mena de retaule pictòric, un autèntic tresor que, per primer cop, es pot veure a Espanya.

Icono, el quadre que va pintar el 1945 –no és exactament un quadre, ja que té forma de petit armari, un parell de portes daurades que s’obren per mostrar la icona, una espècie de torre alada de porta oberta i tauler d’escacs a terra, una escala que es perd cap al més enllà, o l’infinit, una roda de bicicleta–, forma part de la col·lecció del MALBA, el Museu d’Art Llatinoamericà de Buenos Aires. Però aquests dies està a Madrid juntament amb quatre quadres més i un dibuix de la pintora catalana que mai s’ha tingut com tal, cosa que resulta un autèntic misteri; i que, juntament amb Leonora Carrington –bona amiga, amb qui es divertien escrivint cartes a desconeguts, col·leccionant direccions de guies–, és la dama més famosa del surrealisme.

Teixidores i teixits

La seva obsessió per les teixidores i pels teixits (ella mateixa considerava l’acte de pintar una mica semblant a teixir) prové dels seus anys d’infància a Anglès, en plena petita revolució industrial tèxtil, i l’assumpte del que ella va anomenar l’homo rodans –el seu primer relat es va titular precisament així– reelabora, des d’un anacronisme sense època –aquests savis i aquests alquimistes, aquests éssers humans que semblen trets de cartes del tarot– l’exili, aquest perpetu moviment de qui no té llar, ni on agafar-se, que la porta, com a Roulotte (1955), a sobre. Una llar petita però utilitària, en què l’habitant, sempre algú d’aire místic, somia i treballa o alimenta, com a Papilla estelar, a una lluna engabiada.

Varo va treballar com a dissenyadora publicitària a Barcelona, on es va instal·lar el 1932, afegint-se al català i surrealista Grup Logicofobista. Com deixa ben clar Isabel Castells a El tejido de los sueños, un dels pocs estudis profunds que existeixen sobre aquesta pintora i la seva obra, editat per Cuatro Vientos i disponible a la sortida d’Otros surrealismos, l’exposició que aquests dies pot veure’s a la Fundación Mapfre de Madrid, excel·lentment ben comissariada per Estrella De Diego, i amb una representació de l’art surrealista femení impressionant –hi ha fins i tot dibuixos de la Gala–, Remedios Varo es va sentir sempre part del moviment. I part important, però alhora, superada pel focus destructiu de l’èxit, va decidir apartar-se de la primera línia. Per protegir-se.

De Barcelona va viatjar a París el 1937, quan feia poc que havia esclatat la Guerra Civil. Ho va fer amb el poeta surrealista Benjamin Péret i el 1941, quan els nazis van envair la capital francesa, es va exiliar Mèxic. Mai va tornar a Espanya. Ni tampoc els seus quadres. Per veure’ls, has de viatjar al Museu d’Art Modern de la Ciutat de Mèxic. Llevat que es produeixi un miracle i se li dediqui una mostra en algun altre lloc del món. Oh, El malabarista o El joglar poden veure’s en el MoMa de Nova York. Per als estudiosos de la seva obra, i ella mateixa, els seus quadres van ser sempre poesia. L’objecte trobat –que constitueix la primera norma del surrealisme: pensin en l’orella de Vellut blau, de David Lynch, és allà, en un lloc a què no pertany– en el seu cas és sempre un jo en transició.

Notícies relacionades

Anna Romeu, psicòloga: "Els homes amb alta sensibilitat ho tenen més difícil en la nostra societat"

Una secta i un cortijo a Las Alpujarras

Un jo en transició al que, no obstant, movia allò que havia conservat de la seva infància. Perquè el mateix Homo Rodans –que a més d’un relat, inclòs en El tejido de los sueños, és un quadre– viatja sobre la típica roda dels canals de rec d’Anglès, i en El alquimista (1955) apareix el típic tamboret de tres potes de teixidora –i una altra roda– i el terra sobre el qual descansa és el terra de les cases del carrer Major d’Anglès, que havia vist de nena.

Qualsevol obra d’art és sempre un viatge, i acostuma a ser un viatge a tot allò que l’artista porta dins seu, una catedral de miralls en la qual el reflex és sempre el mateix, ell mateix o ella mateixa, i que en el cas de Remedios Varo era un pur i dolorós –trist i no obstant poderós, somiador– moviment.