Miguel Bosé: "No soc ‘woke’, no soc beneit, ni ho seré mai"

Ha començat a Mèxic la seva primera gira des de l’any 2018. ¿Com s’ha sentit, començant per la seva veu?

Mai havia passat més de sis mesos sense concerts, però vaig haver de parar perquè vaig patir un problema vocal. Però, tot just recuperar les meves facultats, en pocs mesos vaig tornar a la carretera, on em sento com casa.

¿Què va ser llavors el que va tenir?, ¿ una infecció en un queixal que li va afectar les cordes vocals?

Bé, és més complicat que això. Això va portar a una altra cosa, i hi va haver molt quiròfan, tractament, rehabilitació... Ha sigut llarg. Però això ja és història.

Ve d’una època en què ha publicat dos llibres, ha auspiciat una sèrie documental i un serial; i ara, aquesta gira centrada en els seus èxits. Té aspecte d’operació de resituació de la seva figura.

Era important desfer-me de molts obstacles, treure’m pes. En la sèrie hi va haver aquesta gran confessió, un vòmit de les coses acumulades. Jo abans em deia: ‘¡No!, Això no es pot explicar, és molt privat...’ L’halo de misteri que sempre ha tingut Bosé semblava que s’hagués de trencar, però no s’ha trencat. Ha sigut una desconstrucció per a una reconstrucció després d’aquests anys ingrats en els quals no només he tingut problemes físics, sinó també la pèrdua d’éssers estimats, una pandèmia desgraciada, anticonstitucional, horrorosa, durant la qual se’m va atacar molt. Ara comencem una etapa sense capes. Només queda el nucli.

El Miguel Bosé artista, finalment, podríem dir.

Una persona que com a únic patrimoni té les idees, a qui la vida li ha aportat coses que han renovat la seva creativitat, i que ha tornat canviat pels efectes de les coses que li han passat.

Les seves opinions sobre la pandèmia i la dana van generar debats inflamats. ¿No va pensar que això podia fer-li perdre públic?

¿Com que podia? ¡Va poder! No és una suposició. Jo vaig dir el que pensava en un país on considerava que tenia llibertat d’expressió, una cosa que, a partir de la Transició, sempre ha anat creixent, fins que va començar a decréixer. No és un problema meu, sinó de la gent que vol posar murs al pensament. Jo continuo sent políticament incorrecte. No soc woke, no soc beneit, ni ho seré mai. Però això tampoc hauria d’estranyar. Sempre he sigut així i no canviaré.

¿Sent que avui l’esquerra posa més límits que la dreta?

El que sí que et dic és que als 70 i 80 hi havia més llibertats, en general, que les que hi ha avui.

Després de l’autobiografia de la seva infantesa i del volum sobre les seves cançons, ¿hi haurà més llibres?

Segurament, però serà una novel·la. M’han empès molt perquè escrigui. Estic amb un parell d’idees en paral·lel. A veure quin germina abans.

¿Ser novel·lista formava part dels seus plans?

No, no. Aquestes coses no les saps ben bé del tot. No saps quin és l’abast del teu relat fins que no es converteix en una cosa o una altra. Jo soc lector, no era escriptor. Bé, he escrit 600 lletres, però aquest és un gènere a part. Ara pot sorgir aquesta forma de relat, que es diu novel·la, i l’estic seguint amb molt gust.

Preparant aquesta gira de tornada, ¿ha pres perspectiva respecte a la seva obra identificant en quins períodes o aspectes està la seva essència?

Hi ha el binomi Bandido-Salamandra, que va de 1983 a 1987: el naixement del veritable Bosé. Aquell període és clau per a mi i arriba fins avui. Després hi ha Bajo el signo de Caín (1993) i Laberinto (1995), que els escoltes i sembla que es van fer ahir. I tots els discos experimentals, que van tenir poc èxit, però que per a mi són els més inspirats, com Velvetina (2005) i Cardio (2010).

Poques carreres llargues han tingut tants alts i baixos com la seva, amb èxits enormes i notables patacades.

El tema del mercat és una cosa que no entenia gaire, el fet que has d’estar sempre a dalt. A veurem, si una persona no està sempre del mateix humor, i té alts i baixos, doncs el reflex de la meva carrera serà també així. El que em venia de gust, de tant en tant, era explorar. Hi ha coses que he de fer; si no, em venen ganes de deixar la música.

L’imperatiu d’estar sempre a dalt potser té a veure amb voler donar sempre al públic el que creus que espera de tu.

Però jo tinc només una vida, una carrera. Si la meva vida l’ha de regir la societat, i la meva carrera, el públic... No, la vida d’un creatiu és fer les coses per necessitat, amb honestedat, urgència i absoluta coherència. Si no, ¿quina vida vius? ¿La dels altres? ¿I si no l’encertes?

En altres temps es va parlar de vostè com d’un Bowie espanyol.

¡Estaven equivocats! Amb Bandido va aparèixer un artista espanyol que feia una música com la que es feia en anglès, i van dir: "És el Bowie espanyol». Però Bowie no tenia un pare torero ni una mare que havia sigut Miss Itàlia.

En la seva nova gira recupera Amiga, la cançó que Luis Gómez-Escolar va dedicar a la seva parella, que acabava de morir en un accident de cotxe, la cantautora Cecilia, i que vostè va gravar en el seu primer àlbum.

Vaig ser amic de Cecilia, sí. Una pèrdua terrible. I ara, en aquest espectacle, li faig un homenatge. Eva, Evangelina, així s’anomenava. No sé on hauria arribat si no hagués mort. Ho tenia tot. Una immensa cultura, feta en ambaixades, i es notava. Era una cosa que passava amb determinades famílies de l’època. Com nosaltres, que podíem viatjar. Buscaves en la cultura unes coses que després s’integraven en la teva manera de ser, i es creava un halo, una diferència, un misteri. Això ho tenia Eva.

¿Com està el Miguel Bosé creador? ¿Hi ha un àlbum en l’horitzó, 11 anys després d’haver arribat l’últim, Amo (2014)?

Mira, tinc quasi 30 peces que he fet en aquests anys. No totes acabades, però sí estructurades. Vaig estar a punt de treure un single, però després em vaig dir: ¿on el venc? A Spotify, Apple Music... et donen quatre merdes. Són les culpables d’haver-se carregat la música. Quan faig un concert, la gent vol escoltar primer les 25 cançons que són la banda sonora de les seves vides. Si no les canto em maten, em cremen. La meva carrera ja està feta.

Llavors, ¿no publicarà música original mai més?

Potser sí, però no anirà lligada als temps del mercat. Primer començarem la gira, i quan hàgim entrat a reviure el catàleg de Bosé llavors trauré una cançó o dues, soltes, pel plaer de caçar-les al vol com una mosca.

¿Té present que vostè va ser el cantant que va estrenar el Palau Sant Jordi, el 20 d’octubre de 1990?

¡El famós ‘¡hey, hey, tu, Barcelona!’. Sí, el primer concert pop que es va fer allà, que després es va publicar al disc Directo ‘90’. M’apassiona aquest lloc. És una cosa que va més enllà, és emocional. En tinc tants records...

Ha recuperat la que va ser la seva mànager, la seva amiga d’infància Rosa Lagarrigue, després d’uns anys d’aparent desconnexió. Quan ella va tenir el desacord amb Alejandro Sanz (a qui va guanyar als tribunals) es va tendir a pensar que les dues separacions tenien alguna relació.

Ai, la gent... Quant li agrada parlar... Sense saber! Amb Rosa ens vam separar el 2013 perquè hi ha coses que un entén d’una manera i una altra persona les entén d’una altra, però l’amistat es va mantenir. Per a aquesta gira li vaig dir: "Rosa, ara no necessito mànager, sinó equips i grandíssims experts en producció, booking, comunicació...» I jo crec que, si surt bé, que sortirà molt bé, treballarem junts, si Déu vol, molt temps més. No hi ha res més. La seva història amb Sanz és una, amb Malú és una altra... Res a veure. La resta és fake. Mentida.

Notícies relacionades

Anna Romeu, psicòloga: "Els homes amb alta sensibilitat ho tenen més difícil en la nostra societat"

Una secta i un cortijo a Las Alpujarras

¿Aquesta gira seguirà?

La gira em porta fins a maig-juny de 2026. Potser s’allarga, mai se sap, perquè hi haurà una gira pels meus 50 anys de carrera, que es compleixen l’any que ve.