Contra el tardeig: divertir-se, però només una mica

¿Quantes cançons ha inspirat la tarda? ¿I quantes la nit? No hi ha color: només el territori nocturn s’obre a allò imprevist, màgic, salvatge. O hauria de fer-ho, fins i tot a Barcelona.

Ambiente en el tardeo más grande de la historia

Ambiente en el tardeo más grande de la historia / ZOWY VOETEN

2
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Guanya terreny aquesta idea de diversió a temps parcial anomenada tardeig, a joc, a Barcelona, amb la consolidació d’horaris nocturns retallats, potenciada quan no ens quedava cap altre remei, en el període pandèmic. En la restauració, el desajust entre l’hora en què acaben concerts i espectacles i el toc de queda de les cuines és estrident i va a pitjor. Quant de mal va fer el savi futboler quan ens va emplaçar als catalans a aixecar-nos cada dia ben d’hora, ben d’hora.

El tardeig. Es presenta com un temps d’esbarjo més ajustat a l’agenda productiva, sobretot entre setmana. Pel que sembla, és cosa, sobretot, dels joves, però no tant, els més grans de 25. Com a estímul per donar una mica d’alegria a les teves jornades més ordinàries, doncs millor això que res, però pretendre que substitueixi la nit és un disbarat i una derrota. Parlem d’una actitud, de permetre’t exposar-te a les coses que només passen quan les pautes es relaxen, quan tots ens comportem d’una altra manera i les hores que han de venir són un foli en blanc. I si l’endemà et ressents per haver dormit poc, doncs t’aguantes. Viure té un preu i, a més, taca.

Notícies relacionades

En les arts, fa riure comparar l’efecte inspirador de la tarda i el de la nit: l’encaixonament d’aquesta estoneta en la qual passar-ho fenomenal davant les portes obertes a l’element imprevist, boig i salvatge que pot portar la foscor. Les ballarugues frugals, mirant el rellotge, davant el poder desestabilitzador de la lluna. No m’imagino Bruce Springsteen conduint contra la pluja i contra el vent per comprar-li un parell de sabates a la seva noia en horari de tarda (en la seva llarga i angoixada cançó Drive all night) ni Frank Sinatra substituint la matinada de In the wee small hours per la franja de sis a deu. Aquella intimitat al camí de l’alba, aquella nitidesa confessional, sense interferències, quan el món està en suspens. ¿Quina nit!, la vertiginosa pel·lícula de Scorsese, convertida en Quina tarda!? Quin avorriment.

Només les grans forces generen clixés, i a la nit se li ha cantat que és jove, que és nostra i que durarà sempre, perquè fa pujar la febre (Bee Gees), és bona per al combat (Elton John) i la volem "sencera" (Vicco). ¿I la tarda? En la millor cançó que se li ha dedicat, Sunny afternoon els Kinks, l’associen a la complaença del burgès decadent que ganduleja endormiscat sota el tènue sol del crepuscle. ¿És això el que volem per a Barcelona.