Mor Mario Vargas Llosa, tità de les lletres llatinoamericanes

Es desconeixen les causes de la defunció. La premsa de Lima va afirmar, no obstant, que les últimes aparicions públiques de Vargas Llosa van causar gran preocupació pel seu deteriorament físic. "La seva partida entristirà els seus parents, amics i lectors, però esperem que trobin consol, com nosaltres, en el fet que va gaudir d’una vida llarga, múltiple i fructífera, i deixa darrere seu una obra que el sobreviurà", van resumir els fills al seu comunicat. "La nostra mare, els nostres fills i nosaltres mateixos confiem a tenir l’espai i la privacitat per acomiadar-lo en família i en companyia d’amics pròxims". Les restes, "com era la seva voluntat, seran incinerades".

D’Arequipa a Cochabamba

Havia nascut a Arequipa el 28 de març de 1936. Únic fill de la parella composta per Ernesto Vargas Maldonado i Dora Llosa Ureta, va descobrir l’amor pels llibres a la ciutat boliviana de Cochabamba, on va cursar els estudis primaris. Els seus ulls van passar enlluernats per les pàgines de Jules Verne i Pablo Neruda. La severitat paterna no admetia vel·leïtats artístiques. Obsessionat amb la idea de reforçar la masculinitat d’un fill lector, el va enviar al Colegio Militar Leoncio Prado del Callao. La ciudad y los perros va ser una venjança contra aquells anys de rigors. Va travessar les portes de la Universitat Nacional Major de San Marcos el 1953. De les armes va passar a les lletres i a la idea de l’intel·lectual "compromès" políticament. Es va afegir al Partit Comunista. No va ser l’únic moviment que va escandalitzar la família. Vargas Llosa va contraure matrimoni amb la seva tia d’origen bolivià, Julia Urquidi, que vivia a Lima. Biografia i ficció convergeixen a La tía Julia y el escribidor.

El ‘boom ‘llatinoamericà

El seu nom està inscrit en la narrativa regional des de començaments dels anys 60 amb La ciudad y los perros. Però aquesta rutilant aparició va ser a penes el començament d’una carrera singular. Va subjugar els lectors amb títols com Conversación en la catedral, La casa verde (premi Rómulo Gallegos), Pantaleón y las visitadoras, La guerra del fin del mundo i La Fiesta del Chivo. Guanyador del premi Nobel el 2010, Vargas Llosa va fer incursions també en l’assaig i el periodisme. Les seves primeres cròniques es van publicar al diari de la capital El Comercio. La gran empremta és, no obstant, literària. Vargas Llosa va ser un revulsiu per a les lletres del seu país i aquesta potència es va conèixer aviat més enllà de les fronteres. La narració va adquirir altres formes i va volar. Va ser un modernista just i una de les veus centrals de l’anomenat boom de la novel·la regional que en la seva primera línia integrava Julio Cortázar, Gabriel García Márquez i Carlos Fuentes.

García Márquez: historia de un deicidio va ser l’assaig sobre l’obra del colombià que Vargas Llosa va publicar quatre anys després de Cien años de soledad, de 1967. Eren temps de complicitats que es van trencar poc després amb nivells de rancúnia mútua mai explicitada degudament. Queda com a rumor un cop de puny al rostre de l’autor de Crónica de una muerte anunciada.

Vargas Llosa va ser, com molts dels de la seva generació, un intel·lectual de fortes intervencions públiques. Sartreà al París de la seva joventut, com molts dels seus companys d’aventures. Demòcrata liberal en l’adultesa, allunyat d’alguns amics dels orígens. Polemista sempre. Les seves posicions van oscil·lar amb els canvis d’època al món.

Salt ideològic

Va passar de simpatitzar amb la Revolució Cubana a defensar l’obra de Margaret Thatcher. "Quan la Dama va pujar al poder Gran Bretanya s’enfonsava en la mediocritat i en la decadència, deriva natural de l’estatisme, l’intervencionisme i la socialització de la vida econòmica i política, tot i que, això sí, guardant sempre les formes i respectant les institucions i la llibertat", la va definir. Uns el van aplaudir, d’altres van dibuixar ganyotes de perplexitat.

El salt ideològic no es va produir d’un dia a l’altre. "Crec que la solució per als problemes terribles que viu l’Amèrica Llatina només pot ser de caràcter socialista", deia a principis dels anys 60. Però el 1971 va iniciar el camí d’allunyament del castrisme a causa del cas (Heberto) Padilla, com es va conèixer el farsesc procés al qual va ser sotmès el poeta cubà. Immediatament va prendre distància del Govern militar del general Juan Velasco Alvarado. El seu gir no va atenuar el desig de discutir els assumptes mundials més rellevants i de marcar posicions de rebuig tant de Fidel Castro com del dictador xilè Augusto Pinochet. La política respira en gran part de llibres en els quals revisa la seva pròpia educació sentimental o problematitza el tema de la revolució com un miratge o atzucac. Historia de Mayta, de 1984, és exemplar en aquest sentit. Vargas Llosa tornava una vegada i una altra a aquell passat personal fogós. "Crec que en aquests llibres hi ha una reflexió més gran de tipus social i polític i menys ingenuïtat que a les meves primeres novel·les".

Blanc d’un atac terrorista

El Perú va ser objecte de les seves preocupacions. El 1989, quan s’havia consumat per complet el seu gir i responsabilitzava el president peruà Alan García de l’espiral de violència política, va ser blanc d’un fallit atemptat terrorista. Malgrat les intimidacions, va intentar accedir a la presidència del seu país el 1990, quan va ser derrotat a les urnes pel llavors ignot enginyer agrònom Alberto Fujimori. Va dir llavors que va descobrir certa incapacitat per a la competència electoral i els usos de la seducció. A mesura que el fujimorisme va anar transformant-se en autocràcia, l’autor de La tía Julia y el escribidor es va transformar en un dels seus més intensos impugnadors.

Nomenat marquès

Notícies relacionades

La festa de Sant Jordi d’‘abril’ d’EL PERIÓDICO brinda en honor a les dues ‘superagents’ Carmen Balcells i Antonia Kerrigan

Deu llibres que acaben de ser (o seran aviat) sèrie: recomanacions per a Sant Jordi

El 2011 va ser nomenat primer marquès pel llavors rei Joan Carles I. Deu anys més tard Vargas Llosa va ocupar un lloc a l’Acadèmia francesa, un fet sense antecedents però que reflectia el profund amor per la narrativa d’aquest país, del qual va deixar constància a La orgía perpetua, un assaig sobre l’admirat Gustave Flaubert.

L’última de les seves novel·les, Le dedico mi silencio, es va publicar l’octubre del 2023 i va tenir l’aroma d’un comiat d’un ofici en el qual havia sobresortit per més de mig segle.