Una passió rabiosament literària

Un tità de la literatura l’obra del qual, i la vida del qual, s’haurà de situar sempre en present. Algú que, des de la infància, va tenir una història per explicar. De la família, del seu país, el Perú, de la vida, de la política, de les relacions humanes, de l’amistat, de l’amor, de les enemistats, de les seves passions, del bon cine, del mal cine –que adorava–, del periodisme. Del que va fer, del que va deixar de fer, de la interminable conversa que va mantenir amb els seus mestres, des de Jean Paul Sartre o Albert Camus fins a William Faulkner i, sobretot, de la figura singular que per a ell va ser Gustave Flaubert.

La vida és una successió d’il·lusions i d’una porció semblant de vidres trencats. El pitjor és quan es trenquen els vidres de la infància, i això va ser el que li va passar a Mario Vargas Llosa quan al voltant semblava que seria per sempre el paradís i la mare. El pare –es deia, li deia la seva mare– havia mort, i ell es veia ple d’atencions, envoltat de dones que, com la mare, tenien en compte els capricis del més aviciat de tots. En tot cas, l’importunaven les cosines, entre elles Patricia, que seria la seva dona, després de Julia Urquidi, que també era parenta. La felicitat completa era un vidre delicat. S’havia de trencar.

Es va trencar aquella infància feliç. Després vindria una vida de llegenda, esforç i escriptura. Però Vargas Llosa no va oblidar mai els episodis que van marcar la seva existència. Seria un gran escriptor de ficcions, però també el millor relator de la seva pròpia vida i de la vida del món, que va atendre amb passió política i dedicació d’orfebre. Viatjava per saber i preguntava per entendre, sempre com un escolar o un periodista. El vaig acompanyar amb exsoldats israelians entossudits a reconciliar el seu país amb Palestina i el vaig veure com el noi que s’aixeca aviat per anar a un conflicte que ha d’explicar de seguida al diari. A qualsevol lloc se’l veia amb una ploma i un quadern, fins a l’últim instant.

El mentor més important

La penúltima vegada que el vaig veure, a la seva casa de Madrid, em va explicar que estava escrivint un llibre sobre Sartre; havia publicat en aquell temps la història d’un músic peruà i ara deia adeu al seu llarg període de columnista d’El País i iniciant un homenatge, o un record, a qui va ser, en la seva joventut, el més important dels seus mentors.

Finalment, el vaig veure en una llibreria de Madrid, en la presentació d’una novel·la de la seva amiga Verónica Ramírez. Va sortir a col·lació una conversa sobre la intel·ligència artificial. Va saltar, com impulsat per un ressort, contra el perill que, segons ell, suposava aquest invent. Va ser emocionant veure’l tan vital, amb 88 anys, potser sabent que ja l’estava sotjant l’últim temps d’aquesta vida.

Es va dir d’ell que era altiu, descuidat dels altres, distret. Tant es va dir d’ell. Si se’m permet diré que tot això no es correspon amb la realitat. Va ser generós i alegre, estava pendent del que li diguessis i atenia els altres com si estigués sentint els més grans dels seus mestres, amb curiositat i respecte, com un alumne o com un periodista, el seu primer ofici, el que va portar dins, fins que va decidir deixar de ser-ho per dedicar-se tan sols a la literatura.

La infància va ser per a ell un aprenentatge decisiu, i tan difícil. Aquella presència de la felicitat al paradís de Piura, on vivia, es va interrompre als deu anys, la mare el va prendre de la mà i el va portar a veure el seu pare. Va ser un esclat emocional que li duraria tota la vida i que el va marcar. Aquella marca decisiva va ser la trobada amb la desgràcia. Ell ho va explicar, les seves paraules valen com el record feraç en el qual va bolcar la seva passió per explicar.

"¿I per què escriu?", li va preguntar el 1990 un periodista de The Paris Review. Per a ell escriure era una manera d’imaginar, de combatre, d’explicar els seus punts de vista i, sobretot, d’acollir el que li diguessin les històries que havia escoltat i que reelaborava treballant: ell, solia dir, no tenia tanta imaginació, el que tenia era capacitat de treball. Però aquella vegada, quan ell acabava de perdre les eleccions presidencials del Perú, que li van costar salut i quilos, li va respondre al periodista que li preguntava per la seva literatura: "Escric perquè soc dissortat. Escric perquè és una manera de combatre la dissort".

Quan estava a punt de fer els 70 anys, el 28 de març del 2006 El País em va encarregar una entrevista amb ell. Li vaig preguntar per aquell succés que el va allunyar de la felicitat de la mare. Li vaig preguntar què li va fer el pare, com va ser tan cruel. Em va dir: "Jo el feia responsable d’haver perdut el paradís de la infància, que per a mi era la vida amb la meva mare, amb els meus avis, amb els meus oncles; els meus temps de nen aviciat. Quan ell va tornar a la meva existència va canviar la meva vida. I li vaig tenir un gran rancor, així que mai vaig poder tenir una conversa franca amb ell. Però sí que recordo una cosa que em va explicar la meva mare: als Estats Units, on ja vivien tots dos, un dia ell va descobrir la meva foto i una entrevista que em feien a Time. Sortir a Time per a ell representava l’èxit. Segons la meva mare, això li va fer pensar al meu pare que potser s’havia equivocat: potser dedicar-se a escriure no era una cosa tan bohèmia, no era de debò un passaport al fracàs; si t’anomenava Time potser era una cosa respectable. Crec que en aquella època va fer algun gest que va voler ser carinyós. Però diguem que jo no sé falsejar els afectes que no tinc; puc ser educat amb gent amb qui no simpatitzo, però em resulta impossible simular afectes".

En dono fe, així va ser, fins a l’últim instant. A Madrid, en la seva última visita, em va abraçar, va cridar el meu nom, tornava a la ciutat en la qual va viure moltes de les seves etapes d’escriptor... Allà, al mig d’una llibreria, vam parlar contra la IA. Ja la memòria li era esquiva. Va ser una enorme emoció veure’l de nou, sentir una altra vegada un afecte que ell feia explícit en els moments més difícils, i en els millors, sense ocultar les ganes de veure gent i abraçar-la. Però quan el disgustava alguna cosa, o algú, era un intèrpret mut del seu malestar.

Estava amb la seva família, preparaven un viatge pel mar. Era, per a ell, per a Patricia, per a Morgana, per a Álvaro (el seu altre fill, Gonzalo, estava en camí), per als nets, per als que estaven amb ell, un viatge que sempre van buscar per trobar-se i, en els últims anys, per retrobar-se. Després d’una època de separació dels pares, que va tenir una repercussió mediàtica colossal, la família s’havia ajuntat de nou al complet. Qualsevol que els veiés havia de sentir que havia tornat l’alegria a una família que sempre havia viatjat junta.

En l’entrevista del 2006 li vaig preguntar per aquella crueltat inoblidable del seu pare. ¿Va ser tan cruel, Mario? Em va dir: "No sé si va ser la seva crueltat o que jo era un nen molt mimat pels meus avis, pels meus oncles; era el nen sense pare. La meva mare era una dona divorciada, abandonada pel seu marit. Era una família molt conservadora, catòlica; em van dir que el meu pare havia mort, no podien dir que la meva mare estava divorciada. I em van criar com un nen envanit, com un sultà. Tota aquesta protecció es va acabar quan jo me’n vaig anar a viure amb el meu pare, quan ells van recompondre el seu matrimoni; des del primer moment ell va imposar la seva autoritat, i a més no va intentar guanyar-se’m ni ser carinyós".

Mai el vaig veure mentir

En la vida mateixa, en la que va desenvolupar en públic, mai el vaig veure mentir, ni tan sols callar el que opinava quan això era políticament incorrecte. La major part de les seves diatribes (com aquella que el va distanciar d’Octavio Paz quan va dir, a Mèxic, que el govern d’aquest país distava de ser una democràcia) van venir donades per aquesta impossibilitat de callar el que pensés, tant quan era un home d’esquerres, per dir-ho així, com quan va abraçar les doctrines que el van portar pel camí del conservadorisme. Fins i tot en aquesta última opció, que no li va impedir l’amistat o el tracte amb referents de l’esquerra cultural o política, va ser sempre un liberal en tots els sentits.

Aquesta història, la dels vidres que va trencar el pare per destruir el mirall del fill, està disseminada en molts llibres de Vargas Llosa, també a La ciudad y los perros, que narra el que succeïa al Col·legi Militar Leoncio Prado, el lloc del desterrament que el pare va buscar perquè el noi no es fes poeta i, per tant, maricon. Però on es reflecteix de manera més detallada és en El pez en el agua, potser el més profund i personal dels seus llibres. I el millor, al meu gust; en algun temps, també ho va ser per a ell, deia. En El pez en el agua narra la seva vida des de l’adolescència, amb un vigor i una memòria, una capacitat de relat que sembla feta per qui no té capacitat d’oblit.

Neix aquesta obra singular del record mil·limètric de les seves primeres edats a la recerca del destí de la seva vida, la literatura, una vocació que va iniciar llegint els versos de Pablo Neruda que la seva mare tenia a la tauleta de nit. En capítols intermedis va anar explicant una passió política que el destinaria, sense èxit, a la presidència del Perú.

Quan va rebre a Estocolm el Nobel, el matí que precedia el seu discurs de guanyador va perdre la veu. Es va creuar amb mi camí del metge, i vaig voler saber què li passava. Un Mario espantat, els ulls sortint de la cremallera que era l’estupor, no va poder dir sinó per senyals la naturalesa del seu malestar, i en la seva mirada atònita em va semblar veure el fulgor espantat d’aquells temps en què el seu pare el preferia mut o inexistent. Com si en aquell instant el temps passat li caigués al damunt, semblava l’home pàl·lid, assetjat, que es va asseure a escriure, per explicar-se la vida, El pez en el agua. Veure’l sense veu, veure’l plorar, era acostar-se a la seva autobiografia.

Es podria dir que va aspirar a presidir el Perú perquè el seu pare, que ja havia mort, sabés del seu fill i no només per Time, sinó per tots els diaris del món. El que va escriure, des de Los cachorros fins a l’última de les seves novel·les, els seus assajos, escrits per entendre la vida aliena i la vida pròpia, sempre va estar marcat per la seva passió machadiana darrere la veritat (la dels altres, sobretot).

Va ser comunista, per dir-ho ràpid, i va ser conservador, per dir-ho igualment de manera basta; però en cap d’aquests vessants va estar només amb el que de simple tenia la denominació, ja que va discutir amb si mateix, i amb els altres, i no es va riure mai de les passions o les apetències alienes. Era, diguem-ne, un radical de la llibertat. Després d’aquella campanya electoral que va acabar en derrota se’n va anar a París per assemblar-se a Sartre, disfrutant d’un premi que li va donar els diners amb què va subsistir.

No va desdenyar mai cap dels vessants de l’immens riu que és Amèrica Llatina. El van perseguir al seu país, el van declarar no grat, però ell va tornar enmig d’una època d’estúpida dictadura, i va tenir una gosadia insòlita, va fer una roda de premsa al soterrani d’un hotel, quan els que el malvolien s’havien entrenat a desarborar-lo.

Era una persona ingènua, juvenil de vegades, un noi com Zavalita, el gran personatge que l’encarna a Conversación en La Catedral. Va treballar en ràdio, en premsa, va fer conferències, va assistir a les alienes, va estar en universitats i escoles i va sorprendre la seva terra i el món amb obres cada vegada més audaces.

Incomprensió o menyspreu

Era un home marcat per a la història per la incomprensió o el menyspreu, però també per l’admiració que va causar la seva literatura, que no es pot resumir en el Nobel. A aquesta literatura pròpia s’hi ha d’afegir una insòlita dedicació a les obres alienes, de les quals va escriure amb generositat i intel·ligència.

És, en certa manera, un home incomprès; però, de la més cèlebre de les seves diatribes, la que el va confrontar amb Gabriel García Márquez, cal dir que va complir (també ho va complir Gabo) la decisió que es va imposar: no explicar mai l’arrel d’aquell penós drama.

Va ser, en les reunions i en les bromes, en la pau de la vida i, en la controvèrsia, algú dotat per desplegar una memòria que se sabia tots els llibres que havia llegit.

Notícies relacionades

Joshua Oppenheimer, director de ‘The End’: «Se’ns acaba el temps per escapar de l’abisme»

Els Amics de les Arts celebren 20 anys amb 20 duets i un concert

Té una família extraordinària que, en moments de dificultats o de discrepàncies, va saber portar en la discreció la seva passió pel respecte, de manera que el més conegut dels incidents de la seva vida personal va tenir el seu principi, nus i desenllaç, sense que l’escarafall aliè irrompés en la solidesa d’una família que sempre va mantenir l’essència d’una història que ara és la que van voler que els acompanyés.

Escriure tot això que he escrit fins ara m’ha costat tant com si ho hagués escrit sobre algú de la meva família, ja que ell i la seva família em van donar l’oportunitat de conèixer-los bé en el treball i en la malaltia, i en les alegries, així com en les dificultats. En aquest home, i en la seva família, hi va haver sempre un gran home, un escriptor fora de sèrie, un ésser humà que va ser gran, tan gran com inoblidable.