El perquè d’un Nobel
El perquè d’un Nobel
P recisament ara, quan ens arriba la desconsoladora notícia de la mort de Mario Vargas Llosa, tinc molt present una jornada gloriosa que em va tocar viure al seu costat l’any 2000. Acabava d’aparèixer La fiesta del Chivo, i Mario va acceptar la meva invitació de venir a Santiago, acompanyat de Patricia, per presentar-la en un acte multitudinari que va tenir lloc a l’auditori de l’acabada d’inaugurar Facultat de Ciències de la Comunicació. La novetat d’aquella magnífica novel·la de dictador que l’escriptor peruà va dedicar al Generalísimo Rafael Leónidas Trujillo és que ens oferia una excel·lent oportunitat per recordar a Compostel·la el nostre Ramón del Valle-Inclán, el fundador de la saga dels autòcrates hispanoamericans.
Henry James afirmava que l’única obligació que es pot exigir justament a una novel·la és que expliqui coses interessants, i Vargas Llosa mai ha defraudat el seu públic en aquest terreny, com tampoc ho van fer els grans mestres del XIX. La tornada a la narrativitat més pura és una de les claus del seu èxit, però això no significa facilitat acomodatícia pel que fa a l’estructuració del discurs novel·lístic. La seva tècnica narrativa, hereva del Modernism de Faulkner, Proust, Joyce, Thomas Mann o Virginia Woolf, és rica en insòlits recursos per activar la resposta còmplice dels que el llegim. Per vèncer la temptació de l’impossible, res millor, segons Mario Vargas Llosa, que sucumbir davant seu recorrent a la ficció literària, activitat innòcua en les societats democràtiques, però intuïda com a summament desestabilitzadora per tota mena de dictadures.
Sent, com de fet era, un escriptor profundament original, que sorprèn fins i tot per la varietat en plantejaments i solucions de cada una de les seves primeres obres, va enllaçar amb la tradició de la novel·lística llatinoamericana –sobretot en títols com La casa verde–, i es va mantenir fidel, d’altra banda, a la problemàtica i ambientació del seu continent malgrat viure alternativament als dos costats de l’Atlàntic. Però, al mateix temps que gratificava els seus seguidors europeus amb un torrent de narrativitat fins a cert punt inusitada per a ells, en algun moment avorrits per la insipidesa del nouveu roman francès o la "novel·la experimental" espanyola, es va acomodar amb justesa a una nova sensibilitat epocal, per sobre ja de concrets enclavaments geogràfics, responent als nous "horitzons d’expectativa" originats per una cultura –postmoderna o com se li vulgui dir per significar la seva pertinença a un final de cicle– en la qual el receptor de ficcions literàries emergeix d’un univers de signes d’índole molt variada.
Notícies relacionadesS’ha d’afegir com a característica última de Vargas Llosa una ingent capacitat sincrètica que li permet, d’una banda, fondre realitat i fantasia, elevar-se sense solució de continuïtat del document (i l’experiència biogràfica) al pla de la transcendència i el mite, però assimilar, a més, diferents llenguatges narratius, o, que és el mateix, reunir amb originalitat personal tradicions literàries molt diverses.
No obstant, tot aquest substrat no contamina d’esteticisme intel·lectualista la seva trajectòria, que ve a representar, així, la punta exempta d’un iceberg de base molt sòlida. El llenguatge novel·lesc de Vargas Llosa és notòriament àgil, desimbolt, gairebé diríem que popular en el sentit més positiu del terme, ja que mai sucumbeix davant les incitacions de la facilitat roma, sinó que atrau la immensa majoria dels lectors a un pacte exigent però assumible i rendible alhora. Un llenguatge que, assimilant tradicions tan conspícues com la de la història de cavalleries medieval, el millor realisme vuitcentista i alguns dels intents de renovació produïts en el primer terç del nostre segle, aprofita part de les immenses potencialitats narratives de l’art més característic de la cultura popular contemporània, el cine, i també de formes d’expressió inferiors, com el fulletó radiofònic (a La tía Julia y el escribidor) o els còmics (comic strip) si ens remuntem a Los cachorros.
