El problema de ser addicte a comprar roba

No s’enganyin. Patricia Eguidazu (Madrid, 1985) segueix comprant roba, però a comptagotes. Acaba de publicar El día que dejé de comprar ropa (Destino), que podria haver inclòs un "compulsivament" en el títol, per ser més exactes. Però aquesta paraula és llarguíssima per a una solapa, i l’explicació la trobem ja al primer paràgraf del capítol u. És una escena que qualsevol pot haver viscut. "No en recordo exactament el dia. Sí que recordo l’última vegada que vaig fer una gran neteja de peces de Zara que mai havia utilitzat. Em vaig sentir malament. Vaig mirar les vuit bosses d’escombraries plenes i em va envair una angoixa sense precedents", descriu a la introducció.

L’autora, amb més de 20 anys en la indústria de la moda, 15 impartint classes en graus de Disseny de Moda, va aconseguir deslliurar-se de la pulsió de comprar i comprar per calmar l’ansietat, matar l’avorriment o per pur entreteniment, i es va desenganxar del dany que afligeix moltes dones. Sí, dones, perquè "els homes compren objectes, coses de ferreteria, per Amazon, o articles esportius", segons l’autora, que ara explica a altres compradores irreflexives com deixar de fer-ho, i, de pas, a "prendre el control del seu armari", "entendre la seva silueta" i "sentir-se millor davant el mirall". I no només això, també a contribuir, tot i que sigui un gra de sorra, a fer una mica més sostenible el sector tèxtil, una de les indústries més contaminants del món.

Cinc compres a l’any

Per situar-nos, l’ideal en persones adultes –els nens n’estan exclosos– seria fer cinc compres a l’any (uns pantalons, un vestit, una camisa..., la roba interior no serveix en aquest càlcul), que a cada peça li donem durant la seva vida útil un ús d’unes 30 vegades i que al nostre armari no acumulem més de 40 peces (sense comptar el que s’utilitza menys temps, com roba de la platja o d’esquí). "L’ideal és que el teu armari estigui al 70% de la seva capacitat perquè tu vegis bé el que tens. Si està a punt de rebentar no n’utilitzaràs una part important. És molt millor tenir menys peces i cremar-les fins que et cansis d’utilitzar-les, es destrossin, les portis a un punt de reciclatge o si encara estan bé les venguis a la segona mà", aconsella. És el mateix que al rebost: "¿Per a què compraràs més llaunes de tonyina si encara no has gastat les que hi ha?".

El 2021, l’autora va llançar el Mètode Triziazu, cursos online que fins ara han seguit 10.000 alumnes, dones reals a qui ha ajudat a vestir i adquirir peces de forma racional. "Gairebé totes arribaven amb armaris amb 150 peces i no per això se sentien millor", explica.

"Quan el low cost va arribar, les marques i les tendències van desdibuixar les nostres siluetes i, per tant, els nostres armaris. Al final no controlem el que comprem, emmagatzemem i seguim amb la sensació de no tenir res a posar-nos més de la meitat dels dies", descriu.

"L’addicció a comprar roba és un problema com ho és estar enganxada a la cocaïna o a l’alcohol", recalca Eguidazu. No obstant, critica que socialment no es veu el perjudici: "L’addicció a les compres a la gent li fa gràcia, ho comenta en veu alta i entre rialles. Però si tu fossis addicta a algun estupefaent, no ho aniries dient perquè saps que és un símptoma de debilitat", lamenta l’autora.

La indústria, segons d’Eguidazu, ens ha colat "invencions perquè continuem corrent a la roda com hàmsters". Per exemple, la del canvi d’armari. Per a l’experta no és més que un subterfugi per "fer-te guardar les coses, perquè estiguin amagades, compris i després et trobis que tens diverses peces iguals o molt semblants. Compten amb això, per això en pretemporada és quan més compres hi ha", afirma.

El remei Triziazu per reduir el nombre de peces és fer que aquestes siguin com més versàtils i combinables millor. També que serveixin per a tot o gairebé tot l’any. "Aquest exercici elimina el pensament que totes o gairebé totes la peces han de ser tendència".

Per a ella el concepte armari càpsula "és un engany". "¿Per quin motiu he de tenir una camisa blanca si a mi m’agraden les blaves?", exemplifica.

Font de frustracions

Notícies relacionades

Neixen els Premis CRIT per reconèixer als creadors de contingut en llengua catalana a l’entorn digital

Els petons impossibles

Intentar encaixar en les peces i les tendències del fast fashion pot convertir-se en una "font inesgotable de frustracions", assegura "¿Quantes vegades pot plorar una dona en un emprovador? Massa. La consumidora tendeix a fer un problema del fet de vestir-se, una tasca que la porta a culpar i odiar el seu propi cos". L’autora vol fer notar que el problema no es troba als nostres cossos, sinó en "els patrons mal fets de les marques", per la qual cosa destaca la importància de conèixer bé les nostres mesures per trobar roba que ens faci sentir bé, "independentment de la talla".

"Continuar comprant en botigues de marques que tenen uns patrons tan mal fets que són capaços de despertar corrents d’odi envers parts del teu cos que a tu no se t’havien acudit potser és premiar-les per fer les coses malament. I perpetuar que continuïn fent-les malament", remata.