Documental
«Com un tipus de bona família acaba en una guerra que no és la seva?» ‘Mercenario’, el català que va sobreviure a la guerra a Ucraïna
‘Mercenario’ retrata en primera persona els sis mesos del 2023 que el Joan Estévez va passar al país envaït com a mercenari, i l’acompanya a la seva tornada a casa per explorar les seqüeles deixades en ell per la guerra i, en concret, efectes de l’estrès posttraumàtic

«Petit, el papa t’estima molt. T’he estimat tota la vida, t’estimaré sempre... El papa sempre serà al teu costat», xiuxiueja Joan Estévez a pocs centímetres de la càmera en un moment del documental dedicat a ell, enlluernador i colpidor, que s’acaba d’estrenar a Movistar+. Quan va dedicar aquestes paraules al seu fill estava ocult en una trinxera de poc més de cinc metres al bosc d’Ucraïna, acorralat i ensordit pels xiulets de les bales russes, convençut que no tenia escapatòria i no tornaria a casa. No era la primera vegada que es trobava en aquesta situació. «Com a militar, morir és una possibilitat que tens assumida».
Dirigida pel barceloní Juanma Arizmendi a partir d’una idea original de la fotoperiodista Anna Surinyach, amiga personal d’Estévez –nom de guerra Espinosa–, ‘Mercenario’ retrata en primera persona els sis mesos del 2023 que el de la Vall d’Aran va passar al país envaït com a mercenari, i l’acompanya a la seva tornada a casa per explorar les seqüeles de la guerra i, en concret, els efectes de l’estrès posttraumàtic. A proposta de Surinyach, Estévez va decidir documentar el seu temps al front ucraïnès gravant unes tres hores d’imatges i vuit d’àudios on relatava el seu dia a dia tant a la trinxera com a la segona línia, i el material recopilat va resultar ser tan impactant que es va convertir en punt de partida d’un diari íntim de gairebé hora i mitja de metratge, durant el qual el soldat ens confessava les seves pors i les seves il·lusions.

Joan Estévez en una imatge del documental ‘Mercenario’. /
«Com és possible que un tipus de bona família, sortit d’un entorn saludable, acabi arriscant la vida i veient companys morir en una guerra que no és la seva?», es pregunta Arizmendi per explicar el primer dels seus objectius a l’hora d’explicar aquesta història. «El que he comprès fent la pel·lícula és que els qui segueixen el mateix camí que el Joan ho fan perquè no veuen una altra opció, o perquè se’ls han tancat moltíssimes portes abans. Veuen la guerra com una solució, no com un problema». Com el mateix Estévez explica, la seva trajectòria encaixa plenament en aquest perfil. «Jo tenia una família, una casa que m’estava construint i dos negocis, i en molt poc temps ho vaig perdre tot». La pel·lícula deixa clars problemes de dependència a la cocaïna i episodis de maltractament psicològic per culpa dels quals es va separar de la seva parella i va deixar de poder veure el seu fill. «Em va caure el món. En aquest moment és quan fujo».
Va decidir reincorporar-se a la vida militar. Format a l'exèrcit espanyol, no va poder tornar-hi a causa de la seva edat i en canvi es va allistar a la Legió Estrangera Francesa, des d’on mesos després va fer el salt cap a Ucraïna. Va descobrir que la guerra se li donava extraordinàriament bé; se sentia útil, gaudia del respecte i la camaraderia dels seus companys d’armes. «La milícia no és més que una religió d’homes armats», comenta. «Quan ets militar ho comparteixes tot: comparteixes sostre, comparteixes llit, comparteixes la teva suor, les teves llàgrimes i la teva sang, i li confies la teva vida al del costat. Són vincles que van més enllà del familiar». Si no té por de la possibilitat de morir, tampoc tem la de veure’s obligat a matar. «La primera pregunta que et fan quan entres a l’exèrcit és si estàs disposat a acabar amb una vida, perquè és la teva feina. A un soldat l’estan formant cada dia perquè, arribat el moment, sigui capaç de treure vides en defensa d’un bé major». No obstant això, l’horror que experimenta al front –«no hi ha una pel·lícula que el descrigui... les pel·lícules es queden curtes»– acaba trencant-lo, i al tornar a casa és una persona desorientada, atrapada en una realitat que ja no entén; aquest desconcert és l’altre gran assumpte explorat per Arizmendi.

Joan Estévez en una imatge del documental ‘Mercenario’. /
Un prolífic subgènere
Des d’ara, ‘Mercenario’ passa a ser títol de menció obligada al parlar d’aquest prolífic subgènere documental compost per pel·lícules dedicades a la invasió russa d’Ucraïna del febrer del 2022 i el consegüent conflicte bèl·lic. Hi pertanyen també obres tan destacades coml’oscaritzada ‘20 dies a Mariúpol’(2023), demolidora mirada als civils assassinats, mutilats o condemnats al dol a la ciutat del títol durant les tres primeres setmanes de la guerra; ‘The invasion’ (2024), retrat a càrrec de Serguei Loznitsa de la resiliència i el dolor als quals els seus compatriotes ucraïnesos han hagut d’acostumar-se; ‘Des del retrovisor’ (2023), anàlisi del conflicte a través del mirall d’una furgoneta que trasllada refugiats ucraïnesos fins a Polònia. ‘Russians at War’ (2024), que acompanya un batalló rus en territori enemic i descobreix que els seus membres són un grup de joves desil·lusionats que no saben quin és el sentit de la seva lluita; o ‘Intercepted’ (2024), la columna vertebral de la qual és una col·lecció de fragments de trucades telefòniques que els soldats russos desplaçats a Ucraïna van fer els seus éssers estimats. «Els vaig disparar a tots al cap, ells ploraven i em suplicaven que no els matés, però ho vaig fer igualment», li explica un jove a la seva parella en el seu transcurs. «No me’n penedeixo gens».
Notícies relacionadesEl documental d’Arizmendi no només es distingeix d’aquestes i altres pel·lícules amb les quals comparteix tema per ser la primera produïda a Espanya i protagonitzada per un soldat a sou la nacionalitat del qual no coincideix amb la de cap dels bàndols directament enfrontats. També és l’única fins ara que explora a fons i amb vocació molt crítica quant de negoci, voraç i inhumà, hi ha en aquesta guerra i en totes. «Ucraïna és com el Barcelona Mobile dels mercenaris, aquí coneixes gent que et va oferint futures feines», fa broma Estévez en un moment del documental, i poques escenes després lamenta quants d’aquests llocs de treball impliquen «enviar la gent a morir en missions suïcides».
Tal com ho relata ‘Mercenario’, la versió d’Estévez que va tornar d’Ucraïna és un home espantat, segur que els seus moviments estan sent vigilats i instal·lat en un estat d’alerta, i que continua refugiant-se en els excessos. «Quan soc aquí em cau el món a sobre», lamenta. Fa temps que treballa com a instructor d’altres mercenaris; alguns també han anat a Ucraïna, i alguns hi han perdut la vida. «A quina feina vaig jo dient que soc franctirador i que li puc disparar a un tipus a mil metres? No em serveix de res», lamenta. «Quan un arriba a situacions tan límit com la meva, ¿com tornes enrere, a una vida normal?». És el mateix signe d’interrogació amb què es tanca la seva pel·lícula.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Barcelonejant Així és el jardí viral de Barcelona amb més de 200.000 flors
- Districte de Ciutat Vella El tràfic de fàrmacs per crear la ‘droga dels pobres’ s’expandeix a la zona més vulnerable de Barcelona
- A les 40 setmanes L’alcalde de Girona Lluc Salellas anuncia la mort del seu fill no nat «de manera inesperada»
- La lliga de campions Adeu, Champions; ‘ciao’, Ancelotti
- L’anàlisi La remuntada mai va ser real
- Desembarcament Els avantatges i els perills de portar l’esperit de ‘Sálvame’ a TVE: «Són personatges televisius difícils de domar»
- Privacitat "Jo mai dono el DNI": un expert explica com donar les teves dades de forma segura en hotels i allotjaments
- EUA ¿Caos o mètode? L’Acord de Mar-a-Lago, el pla que donaria un sentit a la guerra comercial de Trump
- Setmana Santa Els Bombers encadenen 13 rescats a la muntanya en poc més de 24 hores
- Dia del Llibre La festa de Sant Jordi d’‘abril’ d’EL PERIÓDICO brinda en honor a les dues ‘superagents’ Carmen Balcells i Antonia Kerrigan