Faceta poc coneguda d’un escriptor i aventurer

I la mística del surf de Hawaii va ser revelada al món

‘Jack London. El libro de las olas’ (La Felguera) construeix, al voltant de la crònica del 1907 de l’autor de ‘La llamada de lo salvaje’, un puzle que atrapa el moment en què la dansa sagrada dels hawaians amb el mar es va començar a popularitzar al planeta.

A London el va captivar «un Mercuri bronzejat» en què hi havia «tota la joia del mar»

George Freeth, tot un Tritó, va alarmar, va esquivar i va indignar els socorristes d’Atlantic City

I la mística del surf de Hawaii va ser revelada al món
4
Es llegeix en minuts
Ramón Vendrell
Ramón Vendrell

Periodista

Especialista en pop antic, tebeos, llibres, rareses i joventut

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Viure a Boulder, Colorado, a 1.600 metres d’altitud i a 1.600 quilòmetres en línia recta del punt més pròxim de l’oceà Pacífic, encara més lluny de l’Atlàntic, no va impedir a The Astronauts pujar a l’onada de la música surf de la primera meitat dels anys 60. Com l’amor de Marvin Gaye i Tammi Terrell, el rock instrumental que intentava reproduir les sensacions de la pràctica del surf era imparable i superava les muntanyes més altes, les valls més profundes i els rius més amples. De fet, The Astronauts van ser especialment exitosos al Japó.

La popularització del surf va tenir en Jack London un agent decisiu. L’escriptor el va descobrir el 1907 i el seu assaig Riding the South Sea surf va irradiar a escala planetària la fascinació per la dansa sagrada dels hawaians amb el mar. L’editor i prologuista d’El libro de las olas (La Felguera), Servando Rocha, construeix amb aquest text en el nucli un puzle que atrapa el moment en què el surf es revela al món, i que funciona així mateix com a oda a la vida aventurera i a la natura indòmita. Les altres peces de la miscel·lània són un article de Mark Twain; articles sobre Alexander Hume Ford i George Freeth, que seran presentats quan toqui; cartes de London i de la seva dona, Charmian, i fotografies dels àlbums personals de l’autor de La llamada de lo salvaje.

Volta al món frustrada

London, ja arxifamós, va publicar Riding the South Sea surf a Woman’s home companion el 1907. Va ser una de les cinc cròniques que va enviar a la massiva revista mensual durant la seva singladura a bord del iot Snark, que no era gaire mariner i la tripulació del qual deixava bastant a desitjar. Van ser les malalties de l’escriptor, no obstant, el motiu que la volta al món de Jack i Charmian, amb una durada prevista de set anys, acabés a l’any i mig a les illes Salomó.

I la mística del surf de Hawaii va ser revelada al món /

EPC

En l’escala a Oahu, a la platja de Waikiki, es va rendir al surf, "un esport real per als reis de la terra", va escriure. El va captivar "un Mercuri bronzejat" en el qual hi havia "tota la joia del mar". L’observa des de la sorra: "Ha muntat a cavall del mar, cavalcant un mar que rugeix i salta sense poder treure-se’l de sobre. Però ell no fa moviments bruscos ni violents. És impassible com una estàtua esculpida inesperadament i miraculosament des de les profunditats oceàniques de les quals procedeix. I sobre l’onada vola amb els seus turmells alats en direcció cap a la vora". S’especula que era Duke Kahanamoku, considerat l’inventor del surf modern i futur campió olímpic de natació.

Després de capturar en el seu escrit la mística del surf, London passa a ocupar-se amb detall de la física de les onades i de la mecànica de l’activitat. Que practica durant dos dies en la modalitat actualment anomenada bodysurfing, sense arribar a posar-se dret sobre la taula. Al tercer dia està al llit a causa de les cremades provocades per "aquell sol hawaià que queia gairebé en vertical" sobre la seva esquena i els seus panxells, i des del llit escriu l’article. Milloraria com a surfista en el futur.

Els seus instructors a Waikiki van ser George Freeth i Alexander Hume Ford. El primer, hawaià, un veritable Tritó, va exportar el surf a Califòrnia. El perfil que li va dedicar The Hawaiian Gazette figura en El libro de las olas i és deliciós. Als socorristes d’Atlantic City els va alarmar primer, els va esquivar després i els va irritar finalment amb la seva planxa de surf, feta amb "una destral i una navalla" a partir d’"un tros de fusta". El segon, nord-americà, va fundar a Waikiki l’Outrigger Canoe Club i va aconseguir el suport de la reina Liliuokalani per promocionar el surf com a esport nacional de Hawaii. El libro de las olas inclou un article sobre ell aparegut a The Pacific Commercial Advertiser.

Mark Twain s’empassa aigua

Les primeres notícies sobre el surf van arribar a Europa amb els viatges de James Cook al Pacífic en el segle XVIII. Cook va batejar l’arxipèlag hawaià com a illes Sandwich. Herman Melville va descriure una escena de surf en la novel·la Mardi (1849). Mark Twain va anar més lluny i va intentar fer surf a les illes Sandwich. Va explicar la seva experiència en la peça Surf-bathing-failure, publicada a The Sacramento Union el 1866. Amb "un parell de barrils d’aigua" dins del cos va acabar la seva emulació dels "nadius despullats, dels dos sexes i totes les edats, que es divertien amb el passatemps nacional de banyar-se a les onades". Arribada "una maror particularment gran", cada "pagà" posava la seva planxa sobre la "cresta escumosa" i anava "com un torpede" cap a la vora. També és en el volum de La Felguera l’article de Twain.

Massa alegria de viure

Notícies relacionades

Noteu que amb el competitiu London el surf va passar de "passatemps" a "esport". Al cap i a la fi l’escriptor era un nord-americà modern, encara que hagués passat moltes penúries i encara que fos molt socialista.

Als missioners cristians no els va fer cap gràcia el surf. Massa alegria de viure. Per la seva culpa el surf estava de capa caiguda quan London va escriure sobre aquesta activitat, però a partir de llavors va començar a seduir el món.

Temes:

Música Física