Qui té un defecte té un tresor

El kintsugi és una tècnica japonesa que recupera la ceràmica malmesa reparant les esquerdes amb fines i delicades unions d’or. Aquesta pràctica mil·lenària també és una filosofia de vida i un poderós missatge d’intel·ligència estètica i emocional que ens recorda que les cicatrius i els defectes del nostre cos ens fan encara més únics, especials i valuosos. Molta gent es continua sorprenent quan declaro que, com a "esteta convençuda, trobo l’autèntica bellesa en la imperfecció". Des de la frivolitat, la bellesa es redueix a l’aparador. Però si la bellesa no s’habita com a refugi, és impossible contemplar-la en la seva grandesa. La mirada es queda atrapada en els convencionalismes estètics del moment i el lloc.

"Sempre parlem de cures físiques: però ¿on són les cures morals? Les cures de bellesa han de començar pel cor i l’ànima, si no, els cosmètics no serviran de res", advertia Chanel.

Des que es va estrenar la tercera temporada The White Lotus, tothom comenta la dentadura de l’actriu Aimee Lou Wood. Les seves dents han pres protagonisme perquè sobresurten i les paletes de davant estan separades. "Al veure’m, la gent se sent més segura de les seves imperfeccions, però és molt estrany comprovar que allò per què m’assetjaven a l’escola és ara el que tothom admira", va confessar la intèrpret britànica al veure’s aclamada per no deixar-se emportar pel mimetisme estètic que ens comença a presentar tots els rostres idèntics.

No obstant, també van arribar les burles contra l’actriu, encara que fossin disfressades en forma d’esquetx al Saturday Night Live. L’actriu es va mostrar molt molesta amb la paròdia al considerar-la "cruel i sense gràcia". Si has patit assetjament a la teva infància, un diminut comentari, per ridícul i insignificant que sembli per als altres, pot reobrir-te totes les ferides del passat. Per això és bo recordar que els bitxos ataquen a la llum, a allò que brilla, destaca i sobresurt. Mai s’acarnissaran amb la foscor...

"Els defectes són oportunitats per destacar", va defensar durant tota la seva trajectòria Diana Vreeland. La coneguda com "l’emperadriu de la moda" —va treballar a Harper’s Bazaar durant 25 anys com a editora de moda i a Vogue fins a l’any 1971— era coneguda per ressaltar els suposats defectes físics de les personalitats i els artistes pràcticament desconeguts i catapultar-los a la fama internacional.

Va ser Vreeland qui va publicar el primer retrat de Mick Jagger als Estats Units. En aquell moment, Jagger, de 19 anys, només era un altre aspirant a rocker britànic més, però ella hi va veure alguna cosa que als altres semblava molestar: "¡Aquests llavis!", va cridar. També va posar Barbara Streisand en portada el 1966 perquè "si tens un nas llarg, aixeca’l i converteix-lo en el teu segell personal". Penelope Tree, amb el seu rostre androgin d’ulls grans i separats, es va convertir en musa de Vreeland i va ser considerada una it girl de la dècada de 1960.

Notícies relacionades

El Sant Jordi dels ‘best sellers’ de soca-rel: Propietats, Bosch i Falcones contra tots els altres

Les televisions públiques recuperen el terreny perdut en drets esportius

¿Qui vol un retrat de Frida Kahlo sense l’entrecella i el bigoti? ¿Com s’hauria convertit Sarah Jessica Parker en icona de la moda sense el seu nas afinat i la seva berruga? ¿Com va arrasar la model Winnie Harlow quan va deixar d’avergonyir-se de la despigmentació de la seva pell? ¿Hauria destacat igual Javier Bardem sense la seva contundent mandíbula? ¿Què es pot dir dels hipnòtics ulls de múltiples colors de Benedict Cumberbatch? ¿Algú pot estar a l’altura del carisma que desprèn Peter Dinklage?

Ara mirin els seus defectes. Potser guardaven or i fins ara ho desconeixien.