El Sant Jordi dels ‘best sellers’ de soca-rel: Propietats, Bosch i Falcones contra tots els altres

Ken Follet va per lliure, Santiago Posteguillo es reserva la seva tercera novel·la sobre Juli Cèsar per a la campanya de Nadal, i a Dan Brown el tenen escalfant a la banda mentre un equip de traductors ultima de forma conjunta i confidencial el llançament internacional d’‘El último secreto’, però, per la resta, no en falta ni un. Sant Jordi és a la cantonada i gairebé tots els supervendes estan apinyats a la graella de sortida. En primera línia, aspirant al podi, plusmarquistes del ‘best seller’ com María Dueñas, Ildefonso Falcones,Javier Sierra, Xavier Bosch,María Oruña, Eva García Sáenz de Urturi i Dolores Redondo.

¿Més? A veure. Trobem també Paloma Sánchez-Garnicaen el seu primer Sant Jordi com a premi Planeta; un Javier Cercasacabat d’arribar del Vaticà amb ‘El loco de Dios en el fin del mundo’; i el ‘tapat’ David Uclés, inesperat fenomen del curs gràcies a les 15 edicions que acumula de ‘La península de las casas vacías’ des del març de l’any passat. També, que no es digui, Albert Espinosa, Freida McFadden,Joël Dicker, Estel Solé i Sílvia Soler. Tots amb novetat, tots amb la voluntat d’imposar-se en una diada insòlitament disputada. Perquè, per més que cada any hi hagi coincidències i solapes i les grans editorials programin i contraprogramin amb estilet i bisturí, això d’aquest any és com un Primavera Sound dels ‘best sellers’: un tetris diabòlic per encaixar vendes, firmes i cues en un pedestal a mida.

No només pot quedar-ne un, com a ‘Els immortals’, però gairebé: per tancar la jornada del 23 d’abril, el Gremi de Llibreters emetrà una llista «provisional» amb els cinc llibres més venuts. I molt malament s’hauria de donar el dia perquè el rànquing no estigués copat per supervendes de soca-rel. ¿Apostes? Segons les tendències dels últims dies, María Dueñas escombrarà en castellà i Xavier Bosch farà el mateix en català. Una excusa tan bona com qualsevol altra per prendre-li mides al gènere i preguntar-se què tenen llibres com ‘Per si un dia tornem’ o ‘Diagonal Manhattan’ per governar Sant Jordi amb puny de ferro. 

El perill de generalitzar

Però abans, un aclariment. «Hi ha un error, que és considerar el ‘best seller’ un gènere quan en realitat és una conseqüència», apunta Toni Hill, editor de Grijalbo i d’Ildefonso Falcones a ‘En l’amor i en la guerra’, la tercera entrega de ‘La Catedral del Mar’. «¿Què tenen a veure ‘Cinquanta ombres d’en Grey’ i ‘Els pilars de la terra’? En cada gènere hi ha ‘best sellers’, així que generalitzar potser no té massa sentit», afegeix el també novel·lista. Dit això, si alguna cosa tenen en comú aquests llibres capaços de fer saltar la banca és, entre altres coses, el do de l’oportunitat. «Coincideixen que actualitzen determinats codis i, sobretot, omplen un buit i una necessitat que la gent ni tan sols sabia què tenia. ¿Com s’explica si no que gairebé tothom llegís ‘El codi Da Vinci’ alhora?», suggereix Hill. 

Lola Gulias, editora de Planeta i, per tant, de María Dueñas, coincideix en el diagnòstic. «Gairebé tots els exemples de ‘best sellers’ que han funcionat últimament han tingut alguna cosa de disruptiu –assegura–. Quan va aparèixer ‘El temps entre costures’, per exemple, no hi havia res semblant. Va ser una sorpresa que tingués l’èxit que va tenir. El mateix amb Zafón o amb Falcones». Gulias sap bé del que parla, perquè ella ja era aquí, llavors com a part de l’agència literària d’Antonia Kerrigan, quan tot va començar a canviar.  «Quan jo vaig començar en això, a finals dels noranta, gairebé tots els supervendes que es publicaven eren traduccions. A partir de llavors va ser quan es va començar a treballar el ‘best seller’ propi, primer amb Matilde Asensi i després amb Carlos Ruiz Zafón», recorda. 

Vint anys després, les llistes de vendes estan pràcticament copades per autors nacionals que acumulen unes quantes hores de vol i una ratxa de diversos títols a dalt de tot. ¿Casualitat? No ho sembla. «Hi ha una cosa molt important: un pot ser ‘best seller’ una vegada a la vida, però és que aquests autors han sigut ‘best sellers’ amb tots els seus llibres. El valor no és que n’hagin escrit un, sinó que ho repeteixin una vegada i una altra», constata Hill. I Sant Jordi, coincideixen editors, llibreters i autors, és un ingredient essencial perquè l’encanteri es repeteixi llibre rere llibre. «Estan enganxats Sant Jordi, la Fira del Llibre i després l’estiu, així que evidentment ens trobem en un dels moments més importants del calendari editorial», remarca Hill.

El vigor comercial dels grans fenòmens

És, a més, el moment perfecte per sotmetre a un test d’estrès públic el vigor comercial dels grans fenòmens: en poc més d’un dia, una setmana si es vol, Sant Jordi factura gairebé el doble que la Feria del Libro de Madrid en dues setmanes, una raó de peso que explica que des del febrer passat s’hagin publicat de manera més o menys escalonada ‘En l’amor i en la guerra’, d’Ildefonso Falcones; ‘El pla mestre’, de Javier Sierra; ‘L’albatros negre’, de María Oruña; ‘Diagonal Manhattan’, de Xavier Bosch; ‘Els fills d’Adam’, d’Eva García Sáenz de Urturi; i ‘Per si un dia tornem’, de María Dueñas.  

Un parell de ‘flashbacks’ per dimensionar el fenomen: el 2006, Ildefonso Falcones es va estrenar a la diada amb més de 200.000 còpies venudes de ‘La Catedral del Mar’ i el que alguns diaris van saludar des dels titulars coim «un embús catedralici». Dos anys després, el 2008, jugada mestra de Planeta: va publicar ‘El joc de l’àngel’, la continuació de ‘L’ombra del vent’, només 6 dies abans de Sant Jordi i amb una tirada d’un milió d’exemplars. A Ruiz Zafón, és clar, no hi va haver qui li fes ombra: el llibre més venut, més regalat, més firmat, més grapejat (i envejat) del dia, i una carpa pròpia per firmar a una velocitat de creuer de cinc exemplars per minut.

Encara avui, una de les marques a batre i el que continua determinant l’estratègia comercial de la majoria de ‘best sellers’. Perquè, ho saben bé els grans grups, ja no n’hi ha prou amb tenir una novel·la: també cal saber vendre-la. «Abans com editora, tenies la idea romàntica que la teva feina era tenir un bon llibre. Ara, a més, has de tenir arguments de venda per donar al departament de màrqueting. Està tot molt més parametrat», explica Gulias.

Sense exagerar, un llançament com el de ‘Per si un dia tornem’ comença a preparar-se un any abans que arribi a les botigues. «La coberta? ¿El títol? Ja no són simplement decisions editorials, ara opina molta més gent», afegeix l’editora de Planeta. Coses com aquesta expliquen que, per exemple, Javier Sierraobri el Museu del Prado a a la nit,Ildefonso Falcones es passegi per Nàpols escortat per un grup de periodistes, o els tuk-tuks d’Alacant circulin logotipats amb la portada de ‘Per si un dia tornem». «El best seller toca una tecla impossible de preveure. Supera tota lògica. Si no, al final només editaríem 3 o 4 llibres a l’any», concedeix Hill.

¿I amb la crítica què fem?

Notícies relacionades

Vida i miracles de l’anticòmic Andy Kaufman

Jonathan Coe: "Em sorprèn la falta de resposta de la narrativaa Trump"

Una altra cosa és que, arribat el moment, tots aquests supervendes continuïn circulant sota el radar de la crítica diguem-ne seriosa, feliçment aliena a les bondats de la literatura comercial. «Tothom vol el que no té: els literaris volen vendre i els comercials volen el prestigi. El que no té sentit és menysprear una cosa només perquè vengui molt», assegura Gulias. Per Hill, la cosa té a veure també amb una falta d’esperit, valgui la redundància, crític. «De vegades el que passa és una cosa tan senzilla com que són bons llibres. I punt. El lector disfruta, s’emociona i s’ho passa bé. I si hi hagués una crítica seriosa de ‘best sellers’, segur que notaria la diferència entre un i altre», reflexiona.

El problema, afegeix el també autor d’‘El último verdugo’, és quan l’acostament a un llibre d’aquestes característiques es converteix en poc més que un divertiment pervers per als suplements literaris. «Si vols ressenyar un ‘best seller’ des del mateix lloc que un llibre de Mircea Cărtărescu, ni l’entendràs ni el sabràs valorar. I com que no s’entén, Casavella fa una crítica d’‘El codi Da Vinci’, el destrossa i tots riem molt. Però ho està fent des del punt de vista equivocat». «No és fàcil fer un llibre com ‘L’ombra del vent’. La prova és que és una novel·la del 2001 i encara no hi ha hagut res semblant», remata Gulias.