Jacobo Fitz-James Stuart: "Soc un comte a la República de les Lletres"

Explica Jacobo Fitz-James Stuart, tercer fill de Cayetana de Alba, que no va començar a llegir "seriosament" fins als 18 anys. Després, l’hemorràgia va ser de tanta magnitud que va convertir la seva passió en ocupació. El 1982 va fundar l’editorial Siruela i, més endavant, juntament amb Inka Martí, la més petita i exquisida Atalanta. "Lluny del soroll mundanal", el comte de Siruela concentra les seves energies a renaturalitzar una finca heretada de 40.000 hectàrees a Gallegos de Crespes (Salamanca) i també a editar els llibres més bonics possibles a Vilaür (Alt Empordà).

¿Qui li va obrir la fam lectora de nen?

Tot i que va ser la Fani, la costurera, la que m’explicava contes de petit a l’habitació de costura de Llíria, jo ja tenia, em sembla, una disposició i curiositat natural cap als llibres.

¿La biblioteca del palau estava a l’altura de la seva col·lecció d’art?

Era una habitació d’un volum considerable plena de llibres dels segles XVIII, XIX i XX; una mena d’espai sagrat, més de museu que no pas de casa particular. Després, al llarg dels passadissos del segon pis hi havia prestatgeries baixes amb els llibres que havien llegit els meus pares. Un dels primers que em van impressionar va ser La rebelión de las masas, i no deixa de sorprendre’m, per com el vaig llegir d’aviat i perquè, tot i que admiro Ortega, amb prou feines l’he tornat a visitar.

¿Quins autors va acabar freqüentant?

Jung i Borges són indubtablement els meus mestres, però els primers llibres que vaig publicar van ser medievals. Chrétien de Troyes o els relats al voltant a la recerca del Greal van ocupar el meu imaginari durant anys.

Un bon inici per a algú amb un llinatge [els Estuardo] que es remunta al segle XI.

Va tenir a veure amb la meva fascinació amb la visió simbòlica d’aquella època. Es diu, des de la il·lustració, que l’edat mitjana és una època fosca, però en aquella època es van alçar les catedrals gòtiques. El nostre món ha progressat gràcies a la ciència, però la seva evolució ha sigut només exterior, perquè en l’aspecte intern vivim una època sense sentit des del moment en què la nostra fe s’ha desplaçat a la ciència, que no pot mesurar ni formular el sentit que té la vida per a cada un. ¿Quina és la època fosca?

Sempre li van interessar les històries fantàstiques, les històries misterioses.

L’interès per la literatura fantàstica procedeix de Borges. I al misteri hi vaig arribar per un matrimoni francès d’esotèrics que vivia al pis de baix de la casa de Toledo que vaig ocupar entre 1972 i 1974. Ell era un gran intel·lectual que escrivia textos d’esoterisme profund i ella una formidable mèdium parisenca, a més d’artista. Em van iniciar en l’esoterisme seriós de principis universals i, alhora, en la necessitat de no quedar-hi ancorat, sinó llançar-me a una aventura personal, perquè la saviesa no és només pensament sinó també experiència; és a dir, que sempre hem d’estar en contacte, com deia Jung, amb els nostres daimones.

A la República de les Lletres, ¿de quina manera hi compareix el seu jo aristocràtic?

En efecte, soc un comte a la República de les Lletres que, malgrat haver estat fugint durant tota la vida de tot el pes familiar, i d’haver-me emancipat als 20 anys, he anat assumint i comprenent de mica en mica el significat de l’estricta educació anglesa que vaig rebre quan era un nen. Considero que l’educació és important i un signe inequívoc de civilització. Malauradament, però, tot i que habitem un país formidable per viure-hi, sembla que cada vegada té menys educació.

Quan el món es torna inhòspit, ¿s’ha de tenir una filosofia pròpia?

No es tracta de tenir cada un el seu propi catecisme i seguir-lo fidelment. La saviesa apresa ajuda, però la vida sempre ens sorprèn, afortunadament, i cada circumstància té la seva pròpia resposta, que ha de ser viva. Es tracta d’intuir-la. Segurament els pròxims quatre anys no seran fàcils. El desastre que anuncia Trump ja és el principi d’això. I el món, d’altra banda, ha de canviar i d’anar resolent totes les conseqüències destructores del progrés que cada vegada veiem amb més claredat.

Viu apartat. ¿Troba que hi ha connexions entre pensament i natura?

Gràcies a les meves últimes lectures i experiències directes amb el món natural he pogut entendre que qualsevol cosa de la natura pensa i sent a la seva manera. Tot ésser viu té les seves pròpies estratègies per buscar la llum, l’aliment o defensar-se d’un insecte perillós que s’acosta i deixar anar certes aromes. És fonamental assumir que qualsevol cosa viva sent dolor i plaer, com nosaltres.

Recomani’ns algun títol d’Atalanta que ens il·lumini sobre aquest tema, ara que aviat serem Sant Jordi.

Restaurar el alma del mundo, de David Fideler, un assaig que revela noves connexions entre la ciència, la religió i la cultura al voltant de la subtil intel·ligència creativa de la natura.

Notícies relacionades

Clara Peya, nou disc: "Des de la soledat per a altres soledats"

Els autors d’EL PERIÓDICO, a punt

No està per frivolitats, ¿eh?

Les frivolitats les deixo per a les converses humanes amb una copa a la mà. La passió de la lectura és una cosa molt seriosa.