El ‘fotògraf dels escriptors’ s’estrena a Sant Jordi

Quan va complir vuit anys, el seu pare va portar Daniel Mordzinski (Buenos Aires, 1960) a veure un espectacle per a nens. A l’entrada, amb el tiquet, donaven el número per a una rifa que se celebraria durant la funció. Tots dos es van asseure i van esperar, pacients, que el pallasso fes el sorteig, el petit Daniel esperançat; tenia dues paperetes a les seves mans. Però quan va sortir el set, va resultar que una s’havia extraviat, el seu pare no sabia on l’havia posat, els havia caigut, potser.

Daniel la va buscar. Res, ni rastre de la papereta. Estava perduda. Tot i això, davant l’advertència del pallasso, "si no està el guardonat, repetiré el sorteig", va pujar, "extremadament tímid", a l’escenari. "El teu numeret, nen", li va dir, i ell va respondre: "El meu pare l’ha perdut". "Vinga, ves a seure", li va contestar, i Daniel, afligit, va baixar la mirada, els esglaons, i va tornar amb el seu pare, intentant contenir les llàgrimes, no plorar davant d’ell. Al cap de pocs minuts, hi va haver un nou sorteig i el nen guanyador es va emportar una Kodak Fiesta.

"No s’ha de ser ni molt freudià ni molt argentí per arribar a la conclusió que tota la meva vida d’home d’imatge i home de lletres és la recerca d’aquesta càmera que als vuit anys un pallasso em va negar", assegura un emocionat Mordzinski per telèfon des de Lisboa, ciutat on va recalar fa dos anys i mig des de París, on va viure diverses dècades. Una recerca que en uns dies prosseguirà a Barcelona, ciutat a la qual tornarà per viure per primera vegada Sant Jordi. Ho farà atenent la proposta d’EL PERIÓDICO; durant la jornada d’avui, portarà a terme una "trapelleria fotoliterària", així la defineix, retratant escriptors.

"Estic una miqueta espantat, perquè, no sé, potser em quedo gran. He de fer moltes fotos, alguna vistosa, en molt poc temps", confessa, desconcertat i il·lusionat alhora, motivat per la "molta curiositat" que li provoca. El debut de Mordzinski a Sant Jordi. Un fet històric, gairebé. La continuació del relat d’una intensa passió que va començar al seu Buenos Aires natal l’any 1978, quan va retratar Jorge Luis Borges.

Va ser la primera captura del fotògraf dels escriptors. A l’autor de L’Aleph li va passar, ja a París, Julio Cortázar, que va acudir a la trucada d’un jove que havia marcat el seu número, tret de la guia telefònica. Després, al llarg dels anys, aquesta "vida d’home d’imatge i home de lletres", davant la seva càmera, van posar Gabriel García Márquez, Carlos Fuentes, Mario Vargas Llosa, Álvaro Mutis, José Donoso, Guillermo Cabrera Infante, Roberto Bolaño, Camilo José Cela, Eduardo Mendoza, Javier Cercas, Miguel Delibes, Rosa Montero, Almudena Grandes, Juan Marsé, Manuel Vázquez Montalbán i un llarg etcètera d’escriptors universals que no s’atura, segueix, continua, cada dia.

"Allò de fotògraf dels escriptors al principi, quan ho vaig escoltar, em va treure urticària. Em va semblar cursi, un lloc comú. Tota etiqueta redueix, prem, se senten les costures, ¿entens?". A Mordzinski, que està a punt d’acabar un llibre amb Silvio Rodríguez, li agrada anomenar-ho "retrat literari". "Llegeixo, per descomptat, però pretendre que he llegit tots els escriptors que he retratat seria una mentida gegant. L’important és entendre que els escriptors són fabricants de somnis, ni més ni menys, i que són persones normals i corrents que tenen les mateixes manies, pors, ocurrències que, no sé, els infermers".

Calaixet de la memòria

Notícies relacionades

Nadine Sierra i Xabier Anduaga, pura màgia

Carranza i Puntí reflexionen sobre literatura i la BCN d’avui

En aquesta època que vivim, amb els autors tan acostumats, fins i tot fins a l’embafament de vegades, a ser retratats, "l’art difícil consisteix a, amb poques paraules, amb algunes mirades, fer-li entendre a aquest autor que tu no coneixes, que mai has retratat, que el viatge que li estàs proposant és particular, és únic i que no té a veure res amb el que acaba de fer amb el teu col·lega".

Mordzinski, que és "un home d’abril, del 25 d’abril", segons puntualitza, està convençut, evocant als seus amics perduts Vargas Llosa i Luis Sepúlveda, que "l’art serveix per recuperar sensacions, sentiments, emocions, com una mena de calaixet de la memòria on anem posant records, fotografies, pàgines, viatges". I aquest Sant Jordi col·locarà, en aquest "calaixet de la memòria" seu, tan particular, l’"homenatge" d’EL PERIÓDICO, també.