El somriure d’Álvaro

Álvaro Pombo era poeta i continua sent poeta ara mateix, també mentre escoltava com el seu amic Mario Crespo llegia el que ell havia de dir als Reis. Vaig escoltar Mario, que va llegir magníficament el que va escriure el mestre, com si estigués veient Álvaro fa segles assegut a la cadira giratòria que la meva filla li deixava per passar-se les tardes a la casa que teníem a Londres.

Notícies relacionades

Cercas, Bosch i Dueñas coronen un Sant Jordi miraculós i pletòric

La festa d’‘Abril’ converteix el Dry Martini en l’Studio 54 de Sant Jordi

Llavors ell escrivia poesia i iniciava novel·les, que van ser el germen d’obres mestres, com Santander, 1936, que van ser i són ensenyaments molt ben portats a l’acte pel ministre de Cultura. Des d’aquells anys de la seva espècie de clandestinitat a Anglaterra, Álvaro desplegava una especial manera de mirar, en la qual jo em fixava perquè era, al meu parer, l’explicació de la seva paciència, la manera de ser que llavors l’ajudava a afrontar vicissituds de l’època, perseguint sempre la llibertat en nom d’un país que va trigar a tolerar gent de la seva manera de rebre i complir el seu propi sentit de l’alegria de viure.

En l’entrega del premi, vaig estar veient com mirava Álvaro, amb el silenci somrient amb què sempre va rebre els que tenia a prop o que tenia lluny, però sempre acostant-los. El vaig veure, per exemple, com feia somriure el Rei, que semblava allà més feliç que mai en un acte com aquest, i com espantava, entre somriures també, la reina Letizia, que semblava témer que aquell home que era a baix, amb les seves ulleres de sempre, amb la seva roba de vestir per al premi, amb la seva alegria d’escoltar Mario i de riure’s dels seus propis acudits quixotescos, descarrilés sobre la cadira que li van posar perquè la seva envergadura, ja d’home flac, toqués amb fragilitat a terra. Quan vaig escoltar que Mario, per la seva boca, però amb les paraules del mestre, portava a col·lació la paraula Espanya vaig sentir que aquell torrent que és Álvaro es ficaria on no el demanen. No ho va fer, o sí, qui sap quin és l’abast de totes les seves metàfores, però quan el vaig veure somriure, que va ser durant molt temps, vaig sentir que aquest home que és tan a prop de Cervantes era tan feliç com quan, al principi dels seus temps pel món, somiava amb moments així i sempre sent lliure, com davant els Reis.