‘Almudena’, el documental íntim de l’escriptora

Veure Almudena Grandes mostrant en pantalla el seu singular poder vital, exhibint la força de les seves conviccions i el seu humor sorneguer, suposa per al seu vidu, Luis García Montero, i els fills Mauro i Elisa, un "pessic". És la manera modesta i pròxima que té el poeta de definir el dolor d’un dol que al novembre complirà quatre anys. El pessic es produeix durant el visionament d’Almudena, un documental que es va passar ahir al BCN Film Fest (i es podrà veure també dissabte), amb la presència de García Montero i de la seva directora, Azucena Rodríguez, bona amiga de la novel·lista i directora al seu torn de l’adaptació al cine d’Atlas de geografía humana. La pel·lícula s’estrenarà en cines el pròxim 15 de maig.

Les primeres imatges de la pel·lícula les va gravar Rodríguez al domicili madrileny de la parella com una espècie de tempteig per a un possible documental. Després va arribar la pandèmia, el terrible diagnòstic, la mort de l’autora i l’estat de xoc en el qual van quedar familiars i amics: "Una productora que coneix bé Almudena em va suggerir temps després que tornés a considerar el projecte" i aquest va ser un nou principi. García Montero va confiar en Azucena: "Em va agradar la decisió de no convocar catedràtics, crítics literaris o polítics que parlessin d’ella i apostar per imatges de la mateixa Almudena barrejant la seva vida amb les dels altres, que la continuen recordant mentre posen el seu nom a la plaça d’un poble, una biblioteca o una estació".

Notícies relacionades

‘Six’, el musical feminista sobre les dones d’Enric VIII

En les sabates de Francesc

Una jove Almudena, tensa però amb les idees clares, convertida als 27 anys en la sensació del moment com a guanyadora d’un premi com el Sonrisa Vertical de literatura eròtica per Las edades de Lulú, s’alterna a la pel·lícula amb el seu amor a la cuina –un relax per ordenar-se les idees com a escriptora– i s’acosta a la dona ocurrent i desinhibida i les invectives que deixava anar enmig del bullici del domicili familiar: "Cervantes, a la presó, podia escriure més tranquil". "És bonic veure-la jove i madura, prima i grossa, torrada pel sol de Rota, on estiuejàvem, o pàl·lida per les seves tancades d’escriptura", diu el vidu, que evoca el moment en què va escriure la seva segona novel·la, Te llamaré Viernes, i decideix no seguir el camí d’autora eròtica i convertir-se en "escriptora de qualitat".

Per menys coneguts, és interessant veure els fills. Elisa, la filla en comú, als antípodes del pensament dels pares però no per això menys vinculada a la família, que evoca una altra mort després de la de la mare, la del seu nadó als 15 dies de néixer; poc després van venir les del pare i la mare de García Montero. Voluntàriament, la pel·lícula deixa al marge totes les diatribes amb què la dreta espanyola s’ha rabejat amb l’autora i és que tant García Montero com Rodríguez consideren que davant l’odi, tan present a les xarxes socials, és millor parlar de l’amistat i l’alegria. ¿Com es viu sense Almudena? García Montero ha pogut filtrar el seu dolor gràcies a les paraules en el poemari Un año y tres meses: "Tenint-la molt present".