Costa-Gavras: "El ‘lobby’ farmacèutic guanya molt amb medicines per a malalties incurables"

És un assumpte del qual no parlem malgrat que ens hi enfrontem diàriament. Se’ns empeny a témer la mort des que som nens, se’ns amenaça amb ella, però no ens ensenyen a preparar-nos ni per a la nostra ni per a la dels nostres éssers estimats. Els sistemes educatius i les lleis esquiven la mort, en la televisió s’evita abordar-la excepte quan es produeixen catàstrofes, assassinats o tragèdies. I és important parlar-ne, ajudar-nos a aprendre a morir. Ens hauríem d’acostumar a desdramatitzar-la des que som adolescents.

No obstant, fa la sensació que el tabú entorn de la mort és més gran que en el passat…

En efecte, cada vegada són més grans els intents de vendre’ns la vida eterna, i d’equiparar la mort amb un fracàs. La societat, a més, ha anat perdent rituals tradicionals com la roba negra en senyal de dol, que ens ajudaven a afrontar la mort perquè permetien que el dol no només s’exterioritzés, sinó que també s’experimentés internament. Actualment, la rapidesa en la qual ens movem ha fet que es perdin el respecte i la compassió per les persones que es troben en el final de les seves vides.

¿Per què va dissenyar El último suspiro en forma de diàleg entre un metge especialista en cures pal·liatives i un filòsof?

Vaig voler comparar el punt de vista de qui acompanya la vida fins al seu final amb el de qui s’interroga sobre el sentit de la vida i el de la mort. Em van interessar els escrits de pensadors grecs, des d’Heràclit fins a figures contemporànies, centrats a identificar el lloc que correspon a la reflexió sobre la mort en l’existència humana. La gran qüestió política i filosòfica és si l’individu té dret a decidir si la mort li pertany i si, per tant, té dret a decidir quan vol morir i a buscar ajuda mèdica per a això.

¿Per què creu que hi ha tanta resistència a acceptar aquest dret individual?

Perquè, al llarg de milers d’anys, totes les religions han dictat que Déu ens dona la vida i, per tant, només ell té el dret de posar-li fi, i fins i tot les persones que no són religioses han interioritzat aquest dogma. Michel Houellebecq, que és un escriptor d’extrema dreta, diu que escurçar l’agonia és un crim contra la civilització; jo opino el contrari: no escurçar-la és inhumà. Si estem malalts, ¿per què hem de patir? Respecto els que creuen en la promesa de la salvació i el paradís, però crec que això ja no funciona. Si no cabem tots a la Terra, ¿com cabrem allà a dalt? I, mentrestant, és clar, el lobby farmacèutic guanya molts diners proporcionant medicació a persones amb malalties incurables.

¿Què proposa vostè al respecte?

Advoco per l’ús generalitzat de les cures pal·liatives, però no n’hi ha prou. A França, on jo visc, hi ha uns 3.000 llits assignats a la medicina pal·liativa, i n’haurien d’existir 300.000. És necessari legalitzar l’eutanàsia. Hi hauria d’haver centres on els que no desitgen continuar vivint, però no volen ni suïcidar-se ni imposar una responsabilitat als seus éssers estimats, puguin rebre assistència per morir. L’essencial és garantir el dret a la dignitat dels que se’n van i la dels seus pròxims. Espero que la llei francesa canviï, i que els francesos no es vegin obligats a viatjar a Suïssa o a Bèlgica per obtenir aquest dret.

La seva pel·lícula és molt informativa sobre les cures pal·liatives, fins i tot didàctica. ¿Què opina que, aplicat al cine, el didactisme tingui connotacions negatives?

Soc conscient que els cineastes no som professors ni hem de mirar de donar lliçons. Amb aquesta pel·lícula, he volgut provocar reflexions individuals, no influir en debats legislatius ni donar lliçons. L’art existeix per provocar emocions, però no em sembla malament que, alhora, convidi l’espectador a meditar sobre assumptes que ens concerneixen a tots.

¿Creu que podria haver fet aquesta pel·lícula dècades enrere?

Probablement no. Quan tenim 30 o 40 anys ens creiem immortals. A la meva edat, 92 anys, la història és diferent. He vist anar-se’n molts dels meus amics, i la majoria de la gent amb la qual vaig treballar en les meves primeres pel·lícules ja no és aquí. Els vaig visitar en hospitals, els vaig veure als seus llits de mort. Recordo que un d’ells cridava: "¡No em deixis marxar!». Em va semblar terrible. Penso cada vegada més com acabarà tot.

¿Té por de l’arribada d’aquell moment?

El que m’aterreix és l’arribada del declivi, i necessitar éssers estimats o professionals perquè m’ajudin a rentar-me o alimentar-me. Per això vull poder decidir quan i com morir, sense patiment i amb dignitat. ¿Per què he de morir patint? El final de la vida continua sent una part de la vida.

¿Li va resultar difícil finançar El último suspiro?

Malgrat el reconeixement del qual gaudeixo, molt difícil. Al principi només vaig rebre negatives, i això no fa sinó confirmar quanta por provoca el tema de la mort. Des que vaig rodar Z fa més de 50 anys no havia topat amb tantes dificultats. Completar la pel·lícula ha suposat una lluita constant, i l’he hagut de fer en condicions espartanes.

Notícies relacionades

‘Six’, el musical feminista sobre les dones d’Enric VIII

En les sabates de Francesc

¿Què el motiva a continuar fent cine?

Les ganes de viure, suposo. Si no pogués explicar històries, m’avorriria moltíssim. Per descomptat, cada vegada em costa més trobar l’energia necessària per afrontar els rodatges. Però, mentre la ment i les cames em responguin, continuaré. A més, al veure com la democràcia està sent aniquilada per l’autocràcia, i com el capitalisme dona pas a la plutocràcia, em sento encara més decidit a continuar rodant.