Un dia en el rodatge de ‘Ravalear’ (Max), la sèrie de Rodríguez i Lacuesta sobre família, cuina i els dilemes de la Barcelona actual: «És necessari que la ciutat es transformi, però ¿a quin preu?»

En principi, ‘Ravalear’ seria una pel·lícula, «però com que sortien massa trames, massa personatges, va acabar sent una sèrie de sis capítols», apunta Sandra Tapia, de la productora barcelonina Arcadia (‘Robot dreams’, ‘As bestas’). Rodríguez, el seu creador, es reparteix la direcció amb Lacuesta. Inseparable d’aquest últim, Isa Campo participa en els guions, com l’ara en ple auge Eduard Sola (Goya per ‘Casa en flames’).

Grans talents miren d’unir els infinits punts d’una trama expansiva, que parteix del precís d’una història familiar per retratar un barri tensat per tot arreu, amb una diversitat preciosa i complicada. «Al final el que intentem és ensenyar el punt de vista de tothom», diu Rodríguez. «No només de la família, que és el bloc central, sinó també, per exemple, de la gent que necessita un espai, o per què no, el mateix grup inversor. M’interessava entrellaçar una tia que treballa amb un d’aquests fons i una nena que va a una escola pública i ajuda a la màfia d’ocupació. Si podíem teixir tot això, quedaria un bon retrat de com està el sistema avui dia». Comprovarem el resultat l’any que ve, primer a Max i més endavant a 3Cat.

Una gran parella artística 

Rodríguez ha confiat en Enric Auquer, un dels actors catalans del moment, per fer de la seva espècie d’alter ego, Àlex, el fill gran de la família del (aquí) Can Mosques, atrapat entre la lleialtat a un negoci històric i les ànsies d’independència; s’ha fet una vida paral·lela treballant com a estibador al port (una altra de les molt diverses localitzacions de la sèrie, no rodada només al Raval). «És un tio molt ‘encigalat’, molt ràpid, que no pensa les coses i que sempre creu tenir les millors idees», ens diu Auquer assegut al restaurant creat gairebé des de zero per a la sèrie. «Davant de la notícia que perden el restaurant, decideix encarregar-se ell sol de reflotar-ho tot i, pel camí, comença a enfonsar-se en llocs tèrbols. Les seves eines poden fer mal a gent amb menys privilegi que ell. Aquí es comencen a veure intimitats i realitats diverses que hi ha al barri: immigració, ocupació, menors no acompanyats, etcètera». 

Després de les estrenades amb poca distància ‘Mamífera’ i ‘Casa en flames’ (o, molt abans, el telefilm ‘El cafè de la Marina’), Auquer torna a compartir projecte amb María Rodríguez Soto, que interpreta la Marta, dona de l’Àlex, advocada d’una altra classe social. «Té alguna cosa d’impulsiva, però alhora és una mica reflexiva i això és una cosa que els beneficia a tots dos. Té contacte amb molta gent d’alt standing», apunta l’actriu, com reforçant la idea de Pol Rodríguez que aquí s’entrellaçaran tots els estrats socials. L’excel·lent repartiment inclou, a més, Francesc Orella i Lluïsa Castell com a pares de la família central.

Realisme absolut 

El dia que vam visitar el rodatge, dimecres passat, dia 23, el fals (però creïble i funcionant) restaurant de la sèrie acollia un gran dinar entre familiars i íntims, aparent clímax emocional del sisè episodi. Seria fàcil despistar-se i entrar a preguntar si queda taula, però Can Mosques és una fantasia construïda en un edifici cantoner (Carretes amb Santa Elena) abandonat des de fa anys i llogat per la producció a una família durant alguns mesos. Tot i que no es buscava la reproducció fidedigna de Can Lluís, la directora d’art Laia Colet ha volgut respectar alguns elements, com les rajoles verdes de les parets. Tampoc falta un recordatori de la bomba de mà que va esclatar el 1946 i que va matar el propietari i el seu fill Fernando, episodi recordat per Vázquez Montalbán a ‘Historias de padres e hijos’, com recorda aquí una placa.

Abans d’entrar a rodar un delicat pla seqüència per l’interior del restaurant, Auquer sembla estar mirant de posar pau en una discussió de carrer. No és la primera vegada i ha tingut problemes amb això. «Al Raval sempre passen coses, i quan ets aquí dia rere dia, dotze hores al carrer... Vas veient coses. I a mi les injustícies em posen molt nerviós. L’altre dia hi havia un xaval pegant a un altre noi, però molt fort, i hi havia molta gent mirant, i al final vaig anar corrent cap allà i li vaig dir: ‘Escolta, tu, para ja’. I gairebé em peguen a mi». Un altre dia va tenir un contratemps amb els Mossos d’Esquadra, per anar en contradirecció amb bicicleta abans de començar a rodar. «Em van agafar pel coll i vaig passar per la comissaria de Nou de la Rambla per presentar una queixa formal. Embolics, embolics». 

Televisió que és cine 

Si observar el desenvolupament del pla seqüència posa nerviós aquest simple polissó, que creua els dits perquè tot surti bé, costa imaginar el que ha de ser per al director de fotografia Takuro Takeuchi (Gaudí per ‘Segundo premio’) o, sobretot, el capità Rodríguez. El veig ficat en una sèrie de tràngols amb (al·leluia) final feliç: una presa vibrant, fluida i rica. Ell no es considera perfeccionista, però sí obsessiu. Sap que no existeixen els detalls sense importància. «Fa dos mesos que visc al meu despatx... ¡En realitat dormo al meu despatx! Però val la pena si després tot té sentit i no hi ha caps per lligar». 

Notícies relacionades

Òmnium i Abacus pugen a 75.000 euros el Premi Sant Jordi i el converteixen en el més ben dotat de les lletres catalanes

Els Amics de les Arts celebra 20 anys amb 20 duets: "Som un miracle"

L’obsessiu no treu el lúdic i aquí ha volgut jugar amb molts estils. «Podem estar utilitzant zooms com en una pel·lícula d’espies i també fer una cosa molt més subjectiva, com mirant de transmetre gràficament el que senten els personatges». Segons Auquer, aquesta sèrie suposarà un salt de qualitat per a TV3. «Amb tot el respecte, que sé que hi ha molta qualitat a TV3... Però crec que estem fent molt cine i una cosa molt bona i que això la gent ho veurà. A més, toca fer una mica de militància política en la ficció, sobretot en les sèries de televisió. Explica moltes realitats que fa falta explicar». 

I fa preguntes necessàries sobre progrés i memòria, dos conceptes que ens hem entossudit a fer antagònics, quan podrien no ser-ho. Només fa falta ser més meticulós i sensible en els moviments. «El progrés és necessari, igual que mantenir les arrels», diu Rodríguez. «Aquí traduïm aquesta lluita en el conflicte intergeneracional entre fills i pares, però també en els dilemes de la mateixa ciutat. És necessari que la ciutat es transformi, però a quin preu? Segurament la Barcelona del 2024 sigui millor que la del 2020, però ¿què hem perdut en aquest recorregut?».