Els Amics de les Arts celebren 20 anys amb 20 duets i un concert

A Els Amics de les Arts ja els venen xavals a dir-los que les seves cançons les escoltaven a casa quan eren petits. "Ens han dit alguna vegada que som l’únic grup de consens per posar al cotxe familiar. Sí, les nostres cançons ja signifiquen alguna cosa per a dues generacions", observa Joan Enric Barceló, que veu prodigiós que el grup segueixi en primera línia de l’escena després de 20 anys de singladura. "En un lloc petit com Catalunya, amb un mercat fràgil com és el de la llengua catalana... Som un miracle".

Per celebrar-ho hi ha aquest doble àlbum d’aniversari, 20 Anys d’Amics, relleu de sengles discos amb material nou que van llançar seguits (el 2023 i el 2024), i en el qual comparteixen 20 de les seves cançons amb altres tants col·legues de l’ofici, "artistes amb qui hem compartit vivències, i altres amb els quals buscàvem una excusa per conèixer-nos", explica Barceló. Han deixat que cada còmplice decidís què fer amb la cançó. "Sidonie ens va proposar un arranjament propi per a Jean-Luc, i a Lluís Gavaldà No ho entens li agradava com estava i només va posar la seva veu a sobre".

Entre les remenades més vistoses, el que Figa Flawas imposen a Carnaval, amb aires d’extravertit desbocat, o el corrent electrònic aportat per The Tyets a 4-3-3, o la desconstrucció jazzera de Déjà vu a càrrec d’Alba Careta. I què dir d’aquesta transformació de Louisiana o els camps de cotó en balada de piano torrencial (el de Marco Mezquida) amb la veu de Sergio Dalma. "En el disc ha quedat la primera presa que van gravar, sense edició, reflex de la química que es va crear entre tots dos", apunta Ferran Piqué. "Volíem donar al tema aquest component de balada, i Sergio era perfecte. És un dels millors intèrprets que tenim".

Notícies relacionades

Arxivada la causa contra Nacho Cano pels becaris de ‘Malinche’

Ustrell farà un parèntesi en la seva carrera televisiva

I aquí tenim les cites variades, amb La Pegatina, Tomeu Penya, Judit Neddermann, Santi Balmes, Andrea Motis, Roger Mas, Joan Dausà... Es tractava de "jugar i passar-ho bé", i d’estirar el fil de complicitats insinuades amb els anys: el cas de l’argentí Kevin Johansen. "El seu tema Susan surrender, que parla de com una parella es reparteix les coses, va ser el punt de partida de la nostra cançó Reykjavík. Li vam robar la idea", confessa Joan Enric Barceló. Anys més tard, Johansen va actuar a Apolo i ells es van colar al camerino. "Li vam explicar la història i li vam proposar que cantés Reykjavík per al disc. Es van alinear els astres".

Amb la perspectiva que donen els 20 anys, es veuen incapaços de precisar quina ha sigut la seva aportació a la música del país ("uf, que difícil respondre a això", esbufeguen), però sí que situen el seu centre de gravetat en "l’emoció que transmet una cançó", deixa anar Dani Alegret. "No hi ha més pretensió que aquesta", afegeix Ferran Piqué.