Joshua Oppenheimer, director de ‘The End’: «Se’ns acaba el temps per escapar de l’abisme»

‘The End’ es basa en un concepte extraordinàriament arriscat. ¿Com se les va arreglar per trobar-li finançament?

Un dels grans avantatges que proporciona haver tingut èxit amb una pel·lícula com ‘The Act of Killing’, en la qual els membres d’un esquadró de la mort muntaven un musical per recrear els assassinats que havien comès contra els seus compatriotes, és que et dona l’oportunitat de ser pres seriosament fins i tot si proposes la idea més insensata que se t’acudeixi. I cal aprofitar-la. 

¿Com va sorgir aquesta idea?

Inicialment vaig voler fer un tercer documental sobre el genocidi d’Indonèsia, centrat en els oligarques d’aquell país que van construir els seus imperis traient profit de la barbàrie. Però tornar allà era massa arriscat, perquè continuo rebent amenaces de mort, així que vaig decidir buscar oligarques en un altre lloc. En vaig conèixer un que havia fet la seva fortuna en el negoci del petroli a base d’intimidar, subornar i esclafar, i que s’estava construint un refugi amb piscines subterrànies, jardins, una gran col·lecció d’art i vins caríssims; fins i tot vaig arribar a visitar el lloc. M’hauria encantat preguntar-los a ell i a la seva família: Com us enfrontareu a la vostra pròpia culpa per la catàstrofe de la qual estareu fugint? Què els explicareu a la vostra descendència sobre això? Com blanquejareu la veritat per poder suportar-vos? Però no em vaig atrevir a preguntar i, si ho hagués fet, no m’haurien contestat amb sinceritat. Així que vaig decidir imaginar la seva història. 

¿Per què la va imaginar a través del gènere musical?

Jo soc nord-americà, i el musical és un gènere típicament americà que encarna a la perfecció l’autoengany, la negació i les falses esperances, i la idea que, amb independència del que passa al món, pots enfonsar el cap sota la sorra perquè demà serà un gran dia. I els personatges de la meva pel·lícula miren de convèncer-se precisament d’això. Els musicals van viure el seu apogeu en els 50, quan la humanitat s’enfrontava al perill de l’aniquilació total assegurada, però aquestes pel·lícules mai abordaven aquests assumptes i estaven plenes d’alegria i esperança. Ara ens trobem en un moment semblant, perquè ens dirigim cap al col·lapse mediambiental i tot i així no estem fent gairebé res sobre això. A més, els musicals clàssics evoquen una visió idealitzada d’Amèrica, que és just allò pel qual el moviment MAGA sent nostàlgia.

¿Podria dir-se que les seves tres pel·lícules parlen de la impunitat dels perpetradors?

Crec que la impunitat és el que defineix la història de la humanitat, perquè els qui escriuen la història sempre són els vencedors, i ho fan amb la intenció d’absoldre’s dels seus crims. Jo diria que el nexe principal entre les tres pel·lícules és que totes reflexionen sobre les mentides que els éssers humans ens expliquem per no haver d’enfrontar-nos a la nostra complicitat en actes terribles. Cada vegada que llegim notícies sobre milers de persones que s’ofeguen al Mediterrani mirant d’escapar de l’infern que nosaltres mateixos els hem imposat, i cada vegada que reaccionem a les seves desgràcies amb un mer emoji trist abans de tornar a posar per a Instagram, estem negant-nos a afrontar la veritat, entrant voluntàriament en el nostre propi búnquer i contribuint a aquesta impunitat dels perpetradors.

Hi ha qui han criticat l’empatia que ‘The End’ mostra cap als seus personatges...

Vaig rebre crítiques similars quan vaig estrenar ‘The Act of Killing’. El cine insisteix a fingir que el món està dividit entre bons i dolents, i ens tranquil·litza mostrant com els dolents reben el seu merescut, i fent-nos sentir que nosaltres som els bons. Però, com va dir Primo Levi, «pot ser que hi hagi monstres entre nosaltres, però són massa pocs per preocupar-se per ells; del que hem de preocupar-nos és de la gent comuna». Jo no vull que l’espectador demonitzi la família de ‘The End’, sinó que s’identifiqui amb la seva ceguesa moral.

Genocidi, culpabilitat, impunitat... D’on prové el seu interès sostingut en aquests assumptes?

Vaig créixer mirant d’entendre la maldat que havia fet possible l’Holocaust; tota la família de la meva madrastra va ser assassinada llavors, i molts parents del meu pare també. I la meva mare és activista sindical i advocada laboralista, i a més d’inculcar la certesa que una injustícia contra una persona causa mal a tota la humanitat, em va ensenyar a comprendre que l’hegemonia cultural americana es va imposar vessant sang. Suposo que soc producte d’aquestes influències.

Notícies relacionades

Els Amics de les Arts celebren 20 anys amb 20 duets i un concert

Arxivada la causa contra Nacho Cano pels becaris de ‘Malinche’

Quan vostè va acabar la pel·lícula, Donald Trump no era a la Casa Blanca. Creu que el seu significat canvia després del seu nou ascens al poder? 

No, Trump només fa que la meva pel·lícula sigui més urgent. Ens dirigim cap a l’abisme, i se’ns acaba el temps per escapar-ne. He fet la pel·lícula per animar-nos a buscar en el més profund de la nostra humanitat. A través de la solidaritat i la col·laboració podrem acumular prou poder per sobreposar-nos a l’adversitat; ho hem fet moltes vegades en el passat. Pot ser que sigui massa tard per als protagonistes de ‘The End’, però no és massa tard per a nosaltres.