Pujol i el personatge

No va durar gaire l’alegria de Diumenge de Pasqua al Vaticà. La truncava la mort del mateix Pontífex que hores abans, i malgrat la flaquesa, va ser al balcó escoltant la lectura del seu text celebrant la resurrecció. Va ser com si hagués volgut sentir per última vegada les seves pròpies paraules clamant per la pau, apostant per l’esperança, recordant els pobres i reivindicant misericòrdia. I acomiadar-se públicament del món assegurant-se que les conviccions que van marcar la seva vida sacerdotal es convertien en testament i passaven amb ell a la història.

De tot això es continua parlant avui enmig d’anècdotes, categories, laments i especulacions, que conjuguen tots els temps del verb a l’espera d’un successor.

Sempre s’ha dit que una de les preocupacions de Jordi Pujol des que va arribar a la Generalitat era que l’última línia de la seva biografia no espatllés tota la seva acció anterior. I es va escarrassar a defensar tant la seva causa com la seva manera de fer amb la finalitat que ningú ni res alteressin la seva obsessió. Poc es podia imaginar que, apartat ja del poder i allunyat falsament dels riscos, seria el dubte sobre la seva integritat el que marcaria la recta final del seu destí, com a conseqüència tardana del descontrol familiar. Assumit el pecat, i com a creient, es va imposar la seva pròpia penitència, que avui considera complerta. Redimit, ha tornat a la vida social i ha anat recuperant el protagonisme arrabassat per les arts despietades de la política sense escrúpols. Que n’hi hagi hagut –com n’hi continua havent– no l’eximeix de les responsabilitats pendents de judici, però li permet reivindicar-se subtilment i hàbilment per deixar constància d’una feina que els fets confessats van qüestionar. D’això també va Parenostre i aquest és el debat que provoca la pel·lícula de Manuel Huerga.

Entre la ficció basada en fets reals i la lliure conclusió de l’espectador, el film rememora una altra llarga pàgina de la nostra història que té en l’absolució catòlica impartida per mossèn Ballarín el simbolisme de la Catalunya cristiana que pot pecar perquè és catalana, sabent que serà absolta perquè és catòlica. Una concepció d’ahir que concorda poc amb els principis del Papa aclamat avui.

Feina superba

Notícies relacionades

Joshua Oppenheimer, director de ‘The End’: «Se’ns acaba el temps per escapar de l’abisme»

Els Amics de les Arts celebren 20 anys amb 20 duets i un concert

Però si hi ha una cosa que s’escapa del contrast d’opinions i acorda unanimitats és la interpretació que de Pujol fa Josep Maria Pou Serra (Mollet del Vallès, 19 de novembre de 1944). Un feina superba que, lluny de la imitació, ni tan sols es pot emparar en la semblança física entre la persona i el personatge. No havent-hi res de coincident entre ells, probablement ni la ideologia, les diferències les salva una actuació excel·lent fruit d’un profund nivell d’introspecció, que et fa observar Pujol veient que no ho és.

La part crucial de la història del president plantejada en la cinta tampoc és nova en la vida professional de Pou. Abans de la pandèmia i de la mà d’un gran text de Guillem Clúa –Justícia–, el Josep Maria ja ens havia delectat amb la història d’un jutge en el tram final de la seva vida, tenallat per una doble moral i problemes familiars, que avui sembla una feina precursora en una trajectòria que amaga i acumula molts anys d’acció i vocació, constància i tenacitat perquè res no s’improvisa. I molt menys apoderar-se de la vida dels que encara existeixen.