‘Ravalejar’, dilemes de la BCN actual

En principi, Ravalejar havia de ser una pel·lícula, "però com que sortien massa trames, massa personatges, va acabar sent una sèrie de sis capítols", apunta Sandra Tapia, de la productora barcelonina Arcadia (Robot dreams, As bestas). Rodríguez, el seu creador, es reparteix la direcció amb Lacuesta. Inseparable d’aquest últim, Isa Campo participa en els guions, així com l’ara en ple auge Eduard Sola (Goya per Casa en flames).

Grans talents tracten d’unir els infinits punts d’una trama expansiva, que parteix de la precisió d’una història familiar per retratar un barri tensionat per tot arreu, amb una diversitat preciosa i complicada. "Al final el que intentem és ensenyar el punt de vista de tothom", diu Rodríguez. "No només de la família, que és el bloc central, sinó també de, per exemple, la gent que necessita un espai o, per què no, el mateix grup inversor. M’interessava entrellaçar una dona que treballa amb un d’aquests fons i una nena que va a una escola pública i ajuda la màfia d’ocupació. Si podíem teixir tot això, quedaria un bon retrat de com està el sistema avui dia". Comprovarem el resultat l’any vinent, primer a Max i més endavant a 3Cat.

Una gran parella artística

Rodríguez ha confiat en Enric Auquer, un dels actors catalans del moment, per fer de la seva espècie d’alter ego Àlex, el fill gran de la família del (aquí) Can Mosques, atrapat entre la lleialtat a un negoci històric i les ànsies d’independència; s’ha fet una vida paral·lela treballant com a estibador al port (una altra de les molt diverses localitzacions de la sèrie, que no ha sigut rodada només al Raval). "És un tipus molt encigalat, molt ràpid, que no pensa les coses i que sempre creu tenir les millors idees", diu Auquer, establert al restaurant creat gairebé des de zero per a la sèrie. "Davant de la notícia que perden el restaurant, decideix encarregar-se ell sol de reflotar-ho tot i, pel camí, comença a enfonsar-se en llocs tèrbols. Les seves eines poden fer mal a gent amb menys privilegi que ell. Aquí es comencen a veure intimitats i realitats diverses que hi ha al barri: immigració, ocupació, menors no acompanyats, etcètera".

Després de Mamífera y Casa en flames, Auquer torna a compartir projecte amb Maria Rodríguez Soto, que interpreta la Marta, la dona de l’Àlex, una advocada d’una altra classe social. "Té alguna cosa d’impulsiva, però alhora és una mica reflexiva i això beneficia els dos. Té contacte amb molta gent d’alt estànding", apunta l’actriu, com reforçant la idea de Pol Rodríguez que aquí s’entrellaçaran tots els estrats socials. L’excel·lent repartiment inclou, a més, Francesc Orella i Lluïsa Castell com a pares de la família central.

Can Mosques és una fantasia construïda en un edifici cantoner (Carretes amb Santa Elena) abandonat des de fa anys i llogat per la producció a una família durant uns quants mesos.

Abans d’entrar a rodar un delicat pla seqüència per l’interior del restaurant, Auquer sembla estar mirant de posar pau en una discussió de carrer. No és la primera vegada i ha tingut problemes amb això. "Al Raval sempre passen coses, i quan ets aquí dia rere dia, dotze hores al carrer... Vas veient coses. I a mi les injustícies em posen molt nerviós. L’altre dia hi havia un xaval pegant a un altre xaval, però pegant-li molt, i hi havia molta gent mirant, i al final vaig anar-hi corrent i li vaig dir: ‘Escolta, tu, para ja’. I gairebé m’enganxen a mi". Un altre dia va tenir un contratemps amb els Mossos d’Esquadra, per anar contra direcció amb bicicleta abans de començar a rodar. "Em van agafar pel coll i vaig passar per la comissaria de Nou de la Rambla per presentar una queixa formal. Embolics, embolics".

Lligar tots els caps

Notícies relacionades

Els Amics de les Arts celebren 20 anys amb 20 duets i un concert

Arxivada la causa contra Nacho Cano pels becaris de ‘Malinche’

Si observar el desenvolupament del pla seqüència posa nerviós a aquest simple polissó, que creua els dits perquè tot surti bé, costa d’imaginar com ha de ser per al director de fotografia, Takuro Takeuchi, o, sobretot, el capità Rodríguez. El veig posat en una sèrie de tràngols amb (al·leluia) final feliç: una presa vibrant, fluida i rica. Ell no es considera perfeccionista, però sí obsessiu. Sap que no existeixen els detalls sense importància. "Fa dos mesos que visc al meu despatx... ¡En realitat dormo al meu despatx! Però val la pena si després tot té sentit i no hi ha caps solts".

La part obsessiva no treu la lúdica i aquí ha volgut jugar amb molts estils. "Podem estar utilitzant zooms com en una pel·lícula d’espies i també fer alguna cosa molt més subjectiva, com mirant de transmetre gràficament el que senten els personatges". Segons Auquer, la sèrie suposarà un salt de qualitat per a TV3. "Amb tot el respecte, que sé que hi ha molta qualitat a TV3… Però crec que estem fent molt cine i una cosa molt bona i que això la gent ho veurà. A més, toca fer alguna cosa de militància política en la ficció, sobretot en les sèries de televisió. Explica moltes realitats que fa falta explicar".