Aniré al psicoanalista quan el món s’acabi

Perquè, heus aquí una cosa que és narrativament interessant de la segona temporada de The last of us –sens dubte, el més interessant–, en aquest altre món hi ha, per primera vegada, una psicoanalista. Les sessions es paguen amb cigarrets, o coses valuoses, ja que els diners no tenen cap sentit en aquest altre món. Però són sessions corrents. És a dir, no s’hi parla de la fi del món, sinó d’allò que ens fa mal de la nostra relació amb els altres o de com ens fem mal a nosaltres mateixos sense voler.

Única immune

Qui va a aquestes sessions és Joel (Pedro Pascal), perquè no sap què li passa amb Ellie (Bella Ramsey), la seva no filla adolescent, l’única persona que tem perdre en aquest altre món en el qual, curiosament, ella és l’única immune al virus fúngic.

Per primera vegada es dona alguna cosa així en una societat postsocial, és a dir, per primera vegada aquest altre món que ha emergit després de la fi del món s’ha estabilitzat fins al punt que un pot tornar a preocupar-se per què sent i com ho sent. Això suposa un avenç en la mateixa narrativa de la fi del món, i un pas de gegant per a la narrativa zombi, que mai havia arribat tan lluny en la seva concepció de la convivència amb l’altre, el monstre, l’infectat. ¿No estan veient les possibilitats d’una sèrie que s’ocupés únicament de la consulta d’una psicoanalista en un món que s’ha acabat? En cas de produir-se el miracle, jo escolliria la mateixa actriu que ha elegit Craig Mazin. Ni més ni menys que Catherine O’Hara, la mare de Macaulay Culkin a Sol a casa.

Catherine O’Hara va néixer a Toronto, fa 71 anys. Ha guanyat un Globus d’Or i un Emmy pel seu paper de Moira Rose, la riquíssima mare de família sobtadament pobra en la delirant Schitt’s Creek. Té cinc germans més grans, i una germana petita. La seva germana petita és una cantautora de culte. Em vaig passar anys buscant el seu únic disc Miss America, per tot arreu. Mai va aparèixer. El miracle de l’streaming ha fet que ara es pogués escoltar, per fi.

Mary Margaret O’Hara té alguna cosa d’una PJ Harvey pre gairebé tot, i alguna cosa també d’una Courtney Love digressiva i còmoda, altiva, curiosa. La seva presència és recurrent en discos dels anys 90, i fins i tot dels 2000. Cowboy Junkies, Morrissey, The Henrys, Neko Case. Michael Stipe la considera un "tresor nacional".

O’Hara va compondre aquest disc i el va publicar el 1988, i després no va compondre res més. Radiohead, Kristin Hersh, Rickie Lee Jones parlaven d’ella sovint. Del que havia suposat, del que havia fet. Una pionera del songwriting femení en el qual el songwriting s’havia aparcat –els 80–.

Va tornar l’any 2001, amb un segon àlbum que no va arribar a enterbolir el mite perquè va passar desapercebut. O’Hara sempre va estar de l’altre costat. Com Geena Davis al clàssic de Tim Burton Beetlejuice, en què la seva germana Catherine O’Hara interpreta Delia Deetz, l’escultora, l’artista conceptual, la dona no fantasma que es muda amb la seva família a la casa en la qual Geena Davis i Alec Baldwin s’han convertit en un parell de fantasmes de les golfes.

Un braç caigut

Notícies relacionades

¿Un concert pot competir amb un Barça-Madrid?

Jordi Herreruela: «A Barcelona fa falta un escenari de 60.000 o 80.000 espectadors dissenyat per a la música»

Parlant de fantasmes, n’hi ha molts, i a tots els falta alguna cosa, començant pel nom –que escullen i canvien, com si fos una màscara, el nom del seu nom–, a la segona novel·la d’Anne de Marcken, Dura una eternidad y en un instante se acaba (Sexto Piso), amb què de Marcken va aconseguir el Premi Ursula K. Le Guin l’any passat.

A la protagonista de la novel·la, li ha caigut un braç, i té problemes per vestir-se sense. No sap què està passant, només sap que és en un hotel, i que tothom està mort, com ella. Però la vida continua. És una altra forma de vida, com la dels protagonistes de The last of us. Amb, en el seu cas, múltiples psicoanalistes a la vista, ja que tots, en aquest món sense amenaces, només s’ocupen del que senten.