Un nazi a la Patagònia i un dictador que fingeix demència

Quan encara no sabia que Calle Este-Oeste s’acabaria desplegant en un monumental tríptic memorialístic i històric, amb Ruta de escape i el nouvingut Calle Londres 38 (Anagrama) completant el quadre, Philippe Sands (Londres, 1960) va guardar com un tresor una frase que Javier Cercas va pronunciar durant, ja és casualitat, un viatge al Vaticà. "És més important entendre el botxí que la víctima", li va dir a Sands un dels triomfadors de Sant Jordi.

I això és el que fa des d’aleshores l’advocat i escriptor, embarcat ara a desenterrar una altra sorprenent història de malvats i botxins que connecta Augusto Pinochet amb l’oficial de les SS alemanyes Walther Rauff. Una història de violència i impunitat, de justícia internacional i (des)memòria transatlàntica, amb la qual Sands viatja del Xile dels 70, del centre clandestí de tortura del carrer de Londres i la Pesquera Arauco, a la capital britànica durant l’arrest i intent d’extradició del dictador xilè a finals dels 90.

La cambra de gas mòbil

"És el primer exemple que tenim del fet que els nazis que van fugir a Sud-amèrica van estar directament involucrats en crims de la dictadura", destaca Sands, que documenta aquí la relació d’un nazi de terrorífics antecedents, ni més ni menys que l’inventor de la cambra de gas mòbil i responsable de la mort de centenars de milers de persones, amb les desaparicions sistemàtiques durant la dictadura xilena.

"¿Els rumors eren certs? Sí, ho eren. Ara comptem amb testimonis de primera mà, persones a les quals Walther Rauff va interrogar personalment o a les quals van transportar en furgonetes de la pesquera que regentava a Punta Arenas", il·lustra Sands, de viatge exprés a Barcelona convidat pel CCCB per presentar un llibre que ha generat "escàndol i commoció" en la seva escala xilena. I no només pels tentacles nazis i el paper de Rauff en la DINA, la brutal policia secreta de Pinochet, sinó també perquè Sands ha demostrat "concloentment" que la malaltia que va impedir extradir el general a Espanya, on Baltasar Garzón intentava jutjar-lo per crims de lesa humanitat, era falsa i tant el Govern britànic com el xilè ho sabien. És més: a Pinochet, assegura Sands, se’l va preparar i entrenar per fer veure que patia demència. "Va existir un dossier de deu pàgines per preparar-lo per fingir que no era apte per ser jutjat a Espanya. He conegut les persones que van preparar el document i no tinc cap dubte que es va produir amb el coneixement i suport, directe o indirecte, del Govern xilè", revela.

Notícies relacionades

Joshua Oppenheimer: "Ens dirigim cap a l’abisme, i se’ns acaba el temps per escapar-nos-en"

‘Mariliendre’ els Javis i els 2000

Vell conegut del cas com a advocat al qual van intentar posar un parany perquè al·legués el 1998 que la immunitat de Pinochet feia impossible la seva extradició ("només he rebutjat dos casos en la meva vida: Sadam Hussein i Pinochet", sospira), Sands rastreja les empremtes del mal i, seguint els passos de Pinochet i Rauff, reflexiona sobre la impunitat i la immunitat dels governants. "Amb Pinochet no crec que hi hagués impunitat total. Va acabar en arrest domiciliari, sense poder caminar pels carrers del seu propi poble. No va passar pel jutjat, però tampoc va sortir completament lliure, així que per a mi és un cas d’impunitat parcial", explica.

Tot això cobra especial rellevància ara, amb les ordres d’arrest contra Putin i Netanyahu o la sentència del 2024 del Suprem dels EUA que va donar impunitat a Trump. "Sembla dir que fins i tot si comet crims contra la humanitat, tortura, desaparició, deportacions a escala sistemàtica, o genocidi, serà immune com una qüestió de llei als EUA".