Noemí Casquet: "Han dit que estava finançada pel Govern"

És una de les veus sobre sexualitat més influents en parla hispana –2,4 milions de seguidors a Instagram i un altre milió a TikTok– i la líder de l’escola d’educació sexual Santo Amor de Madrid. Després d’un problema de salut –va resultar ser celiaquia– i de percebre un desmantellament emocional, Noemí Casquet (Sabadell, 1992) va decidir "mostrar les seves ferides" i compartir amb altres dones el camí de la reconstrucció. La guia en qüestió es titula Pirómanas. Cómo incendiar tu vida y despertar tu poder (Planeta).

¿És una dona poderosa?

Soc resilient i valenta, crec. Des que vaig presentar un blog sobre sexe a la universitat i un professor em va dir "bruta» fins avui, m’han dit de tot. Que si soc líder d’una secta, que si estic finançada pel Govern. Jo he invertit tots els meus estalvis en una escola de plaer per a majors d’edat a Madrid. ¡I la que es va armar per fer un taller de palles! No estic fent res il·legal, sinó una cosa necessària en aquest país. Una tasca social. És més fàcil parlar de patiment i de dolor que de plaer, i aquesta no és la societat que vull.

Alerta vostè sobre el neomaltractador. ¿Com el defineix?

Sabem identificar un masclista, un misogin, però el nou maltractador sol ser un home que s’aprèn els eslògans del feminisme per exercir maltractament psicològic. Una de les seves eines és fer llum de gas: et fa creure que la realitat que vius no és la realitat ("ets una d’exagerada», "és que jo no t’he dit això»). Comences a dependre emocionalment més d’ell i –el més fotut– a dubtar de tu.

¿El príncep violeta és una altra cosa?

El príncep violeta utilitza el discurs del feminisme per ficar la polla en calent. Ho hem vist amb Errejón, però n’hi ha molts més que no han sortit. I en el cas d’Errejón, segurament hi ha més víctimes, però va ser Elisa Mouliaá la que va posar el cos i hem vist la violència judicial que ha patit.

Vostè en va tenir la seva ració a l’assenyalar una exparella, un humorista conegut.

Quan vaig parlar públicament de la ruptura, per l’engany continuat i la llum de gas que vaig viure molt temps, vaig parlar del meu procés de curació i vaig rebre molt hate. "Ets una ofesa», "ets una tòxica». Es va injuriar el meu discurs perquè només era jo. ¿Quantes dones fan falta per fer caure un home? ¿Tres, cinc? ¿Amb una no n’hi ha prou?».

¿La falta de credibilitat va arribar a fer que acabés emmalaltint?

Ja tenia mals d’estómac que no sabia d’on venien. Però quan t’adones que t’han fet creure que no vals res, el cos ho somatitza. Fins fa molt poc volia que la gent validés la meva credibilitat. Sentia molta ràbia –una emoció que a les dones no se’ns permet–, i molta set de venjança, fins que va arribar un punt en què aquest foc em consumia a mi i posava en joc la meva carrera. Llavors, vaig deixar anar la ràbia al llibre i em va servir per validar la meva realitat.

¿Hi va haver un detonador concret?

L’última nit que vaig passar amb el meu ex em vaig preguntar: "¿Fins quan continuaràs aguantant?». L’aparició d’aquesta pregunta en la teva vida és el llumí que et cal per començar l’incendi. Soc ben conscient que és un privilegi, perquè un 70% de les dones potser no se la pot fer.

Doncs parli’ls de sexualitat, que està a l’abast de totes.

Som aquí gràcies a dues cèl·lules sexuals. La sexualitat es troba en la nostra essència. El que passa és que s’ha injuriat tant que l’hem portat simplement a l’àmbit físic. Hi ha una altra porta per creuar, i no és mai tard. Moltes vegades no fa falta genitalitat, és vivencial. La meditació, la respiració i aplicar certes eines d’antigues civilitzacions poden canviar-nos profundament.

Una pauta simple fàcil, si és tan amable.

Entrenar la presència. Moltes vegades cardem mirant el sostre o pensant en la llista de la compra. Cal fer-ho des de la lentitud, l’entrega, l’abandonament.

Anotat. A hores d’ara, ¿quines són les seves banderes vermelles?

Que un home no sigui un adult funcional, que amb més de 40 anys, amb pèls als ous, no pugui posar una puta rentadora i no treballi les seves emocions. Una altra és que es queixi de la meva ambició. Tots volen una dona poderosa fins que estan amb una. No vull que em facin petita, que em deixin anar burles passivoagressives, que no suportin que guanyi més. ¿Demano molt?

Notícies relacionades

¿Un concert pot competir amb un Barça-Madrid?

Jordi Herreruela: «A Barcelona fa falta un escenari de 60.000 o 80.000 espectadors dissenyat per a la música»

"Al final seràs la boja dels gats i el vi», li van vaticinar a les xarxes.

¡Doncs, escolta, em sembla un planàs, José Luis! Les dones van perdent la por d’estar soles, perquè s’adonen que moltes vegades estan més soles en una relació que fora. I mentre nosaltres guanyem intel·ligència emocional i adultesa funcional, ells es queixen més i escolten abans un tio que fa 50 burpees i els diu que les dones el que volen són els diners i tal. Doncs no totes, carinyo.