El fabulós poder de les metàfores

Fa dos anys, la filòloga, editora i exdiputada d’En Comú Podem Mar García Puig va debutar com a autora amb La història dels vertebrats (La Magrana), una aguda barreja de narració personal i assaig històric sobre com la maternitat li va arrabassar el seny fa una dècada, quan va donar a llum bessons prematurs el mateix dia de les històriques eleccions del 20 de desembre del 2015 que la van convertir en diputada del Congrés. El llibre, aplaudit per crítica i lectors, va entrar en totes les llistes del millor del 2023 i va posar al mapa d’autors a qui cal seguir la pista aquesta exeditora a Seix Barral, fins aleshores a la rebotiga literària.

"Amb el segon llibre hi ha molta pressió, sobretot quan en el primer has posat tant de tu i ha arribat a tanta gent", confessa García Puig, que ara torna a les llibreries amb un assaig "de transició", escrit "per treure’m pressió", orgullosament "inconcret i contradictori" i altament disfrutable, titulat Això tan tenebrós (a La Magrana; en castellà, Esta cosa de tinieblas, a Debate), un breu tractat sobre l’omnipresència de les metàfores en les nostres vides on hi ha una mica de tot: cases encantades, Jiménez del Oso, Emily Brönte, l’espectral, Jacques Derrida, l’enterrament d’un pare, Eurodisney i la crònica d’un desamor anunciat.

"Sempre m’ha cridat l’atenció que ningú llegeix llibres sobre lingüística tret que siguis lingüista de formació, com és el meu cas. És una cosa que no passa amb l’art o la filosofia. No obstant, tota l’estona estem utilitzant el llenguatge i se suposa que és el que ens fa humans", apunta. No sempre va ser així. En els 80, altres disciplines com la filosofia i la sociologia van començar a interessar-se per la llengua en l’època del gir lingüístic. En Això tan tenebrós, García Puig fa una cosa semblant: acostar el món del llenguatge al lector comú i reflexionar sobre per què "la metàfora és una cosa tan definitòria de l’humà i de l’esperança", en la línia dels seus admirats George Lakoff i Mark Johnson, autors del popular Metáfores de la vida cotidiana que van publicar el 1986, en plena eclosió de la lingüística, quan es va passar a considerar el llenguatge no només com un mitjà de comunicació sinó com una eina amb què construïm la realitat i l’experiència. Segons els estudis, pronunciem una mitjana de sis metàfores per minut, milers al dia, sense adonar-nos-en la majoria de vegades.

Amor boig

Una anàlisi més detallada de les metàfores amoroses, per exemple, revelen com són de contradictòries les nostres expectatives romàntiques. "Tots aspirem a tenir relacions sanes i el feminisme ha promogut una imatge de dona empoderada i valenta que sap posar límits, però a l’hora de la veritat tots volem que ens estimin bojament. Al final, la nostra condició és contradictòria. Per això m’interessa separar la literatura de l’autoajuda. Massa vegades demanem a la literatura que sigui un espai segur, exempt d’ideologia, però això és molt difícil. Vivim en una societat masclista i això es fa permeable en totes les obres. No es pot demanar ni a la literatura ni a les persones que siguin completament pures", assenyala.

Quan parlem de metàfores, la majoria pensa en una figura abstracta o conceptual, però l’assaig demostra que en el fons són material "vermell", més corporal del que podríem sospitar. "Per exemple, jo ara estic travessant una ratxa difícil en la meva vida. Només vull estar estirada i a les fosques. Quan la gent em pregunta com estic, responc que ho veig tot negre, que estic baixa d’ànims o al pou. Quan estàs trist estàs a baix; quan ets feliç, de pujada, tocant el cel o als núvols. I no només en castellà. Les nostres reaccions corporals també defineixen el nostre llenguatge", apunta.

Notícies relacionades

El Último de la Fila tornarà amb una gira el 2026

Magí Garcia: «La lluita contra el que és ‘woke’ és una obsessió americana que aquí han copiat els més idiotes de la classe»

Les metàfores que utilitzem, per exemple, al món del llibre (el mercat del llibre, la perxa per vendre una història), també diuen molt de com la ideologia acaba filtrant la parla quotidiana. Mar ho va veure sobretot amb els seus fills, quan ella els deia coses com "t’he dit mil vegades que t’acabis l’esmorzar" i ells contestaven que tantes no. "Els nens són un frontó del llenguatge, et tornen metàfores, imatges i contradiccions, sobretot quan encara no entenen el sentit figuratiu".

En Això tan tenebrós també es parla molt de fantasmes. L’autora recorda la fascinació i el terror que li produïa de petita el programa de televisió de Jiménez del Oso o les Cares de Bélmez i avui observa amb certa "enveja" aquells que creuen en una esfera més espectral de l’existència.