Magí Garcia: «La lluita contra el que és ‘woke’ és una obsessió americana que aquí han copiat els més idiotes de la classe»

Còmic, guionista i membre de l’exitosa ‘boy band’ de la broma anomenada ‘La Sotana’,Magí ‘Modgi’ Garcia (l’Hospitalet de Llobregat, 1983) col·lecciona des de l’octubre de l’any passat ‘sold outs’ amb el seu segon espectacle de llarga durada, ‘Quanta dignitat’, un afiladíssim monòleg que el consolida com un dels grans puntals de la puixant escena de comèdia ‘stand up’ catalana.

La seva primera experiència professional amb un micròfon davant el públic va ser com a guia del Bus Turístic…

Sí, sí [rialles]. Jo estudiava Sociologia, però, en un moment clàssic de crisi personal postadolescent, vaig pensar que necessitava un canvi, fer alguna cosa pràctica en un sector en què hi hagués feina. I em vaig passar a Turisme. Abans d’acabar, ja vaig començar a treballar al Bus Turístic, primer com a guia, amb el micròfon i tal, i després ja en oficines.

¿No se li passava pel cap que podia guanyar-se la vida amb l’humor?

En aquell moment, no. A mi de petit em flipava molt el que feia [Andreu] Buenafuente, però mai se’m va acudir que jo em pogués dedicar a això. Mai vaig ser el graciós del grup ni res de l’estil. Jo era més aviat la persona que es quedava una mica al marge, observant. Quan, en l’època dels blogs, vaig descobrir que existia la feina del guionista, ja vaig pensar que això sí que ho podia fer: escriure alguna cosa perquè ho digués una altra persona. I vaig començar a buscar feina de guionista. Fins que em van donar l’oportunitat de treballar a ‘El Jueves’, escrivint idees per a les pàgines i portant la web i les xarxes socials. Així va ser com vaig entrar en el món de l’humor de manera professional. Amb una excedència en el Bus Turístic, això sí, perquè tampoc m’anava a flipar i confiar en el meu talent.

Abans de tot això havia tingut altres feines.

De repartidor de pizzes, de teleoperador, d’enquestador, de venedor al Massimo Dutti…

No acostuma a utilitzar aquestes experiències en els seus espectacles de comèdia. ¿Per què?

Bé, és que em sembla molt de mal gust quan algú a qui li van bé les coses fa ostentació de ser de classe obrera. És una manera molt xunga d’intentar connectar amb la gent. És una farsa. Jo he tingut èpoques de menjar merda a nivell laboral –ara, per sort, ja no és així– i no crec que sigui un motiu d’orgull. I tampoc té sentit riure’s de qui ho fa. No hi ha material allà.

¿Com descobreix la comèdia ‘stand up’?

Per Youtube. Començo a veure còmics americans que em flipen, tios l’estat d’ànim dels quals s’assembla a com jo em sento; que no són el típic graciós enrotllat, sinó el diferent del grup o el que sempre està enfadat o deprimit. Jo no sabia que es podia fer comèdia a partir d’aquestes emocions i és com una revelació. Però tampoc m’acabava de veure fent això. Llavors vaig començar a anar al Medi [el Pub Mediterráneo, on se celebren vetllades de micro obert] i vaig veure que allà anava gent que treballava als mitjans. I vaig pensar: «Si surto a l’escenari i aquesta gent veu que, tot i que no sigui bo com a còmic, escric bé, potser em fitxen de guionista». Així vaig començar. I, per a la meva sorpresa, Ignasi Taltavull i Roger Rubio em van proposar anar com a col·laborador a l’‘Està passant’.

¿Llavors tenia algun referent local?

Com et deia, Buenafuente i Berto [Romero] m’agradaven molt. Però jo no creia que pogués fer el que fan ells, perquè ells tenen la capacitat de resultar molt graciosos sense portar l’espectador a llocs on se senti incòmode. Jo, per ser divertit, necessito crear una mica d’incomoditat; generar una tensió per després alliberar-la.

¿Disfruta quan percep que el públic riu i s’avergonyeix de riure alhora?

Això mola molt. Als tècnics dels teatres els demano que el públic quedi el més fosc possible, perquè quan no hi ha llum la gent té menys vergonya de riure’s de coses de les quals creu que no s’hauria de riure. I aquesta és el riure que a mi m’interessa més. Saps quan a l’escola t’entrava un atac de riure per qualsevol cosa i t’intentaves controlar perquè el professor no t’enxampés? Per mi, aquestes són les millors rialles de la meva vida i sempre intento que l’espectacle s’assembli a això.

Fer ‘stand up’ en un país sense gairebé tradició d’humor en clubs, ¿és una forma d’apropiació cultural?

Té alguna cosa d’això, sí. Però crec que aquest fenomen d’apropiació s’ha donat més a Madrid, amb el canal Comedy Central, ‘El Club de la Comedia’ i tot això, que aquí. Ells van veure que l’‘stand up’ funcionava als EUA i van posar un grup de guionistes a escriure monòlegs perquè els recitessin uns actors a la televisió, i el resultat era una cosa molt prefabricada. I molt inofensiva. A Catalunya, la gent que sortim d’iniciatives com El Soterrani o L’Altre Mic sí que vam començar als bars, amb un palet i el públic assegut a terra, i penso que es nota en la diferència de to, en la sensació de risc… Jo he vist còmics espanyols que venen i pensen que és arriscat fer un acudit de Vox o del PP, quan això aquí ja ni ho toquem perquè està superadíssim. Aquí l’arriscat és ficar-te amb el PSC, que, com s’ha vist, és el que de veritat et pot portar problemes.

¿S’imposa algun límit quan prepara el material d’un espectacle?

Per a mi el límit és que no faci riure. Si una cosa no fa riure és que no està ben feta. Per exemple, pots fer humor sobre el racisme. Però és possible que l’acudit que se t’ocorre no faci riure perquè no passa de ser un comentari racista. Ara bé, si sobre la idea de racisme construeixes un acudit amb un context en què quedi clar que el racisme no mola, llavors és una altra cosa.

A l’estela de Joe Rogan, proliferen als EUA els còmics ‘trumpistes’ que utilitzen la bandera de la llibertat d’expressió per reivindicar el seu dret a dir les burrades més atroces.

D’entrada, podríem discutir si el que fa Joe Rogan és comèdia. En qualsevol cas, la llibertat d’expressió no serveix per reivindicar el teu dret a ser un fill de puta. Aquesta gent s’omple la boca parlant de llibertat d’expressió i després es dedica a treure els fons a les universitats perquè consideren que el que allà s’ensenya és ‘woke’. Aquesta lluita contra el que és ‘woke’, que és una obsessió americana que aquí han copiat els més idiotes de la classe, és una lluita contra la llibertat d’expressió de les minories. Als EUA està tot molt més trencat, sobretot a les xarxes socials, que ja no tenen res a veure amb el que passa a la vida real. El que mola dels clubs de comèdia és que veus que encara és possible la comunicació. Que surti algú que és més de dretes o més ‘punky’ que tu i aconsegueixi fer-te riure està molt bé. És el que fan els bons, perquè el riure és un punt de connexió entre les persones. Però hi ha molts còmics que creuen que no estan triomfant per culpa de la suposada dictadura ‘woke’ i el que passa és que són dolentíssims.

¿Què ha suposat ‘La Sotana’ per a la comèdia catalana?

‘La Sotana’ ha servit per demostrar que en aquest país hi ha discursos i tons diferents als que surten pels mitjans generalistes. I per treure-li al català aquesta etiqueta falsa, i diria que catalanòfoba, que és una llengua ‘queca’, de gent gran. De vegades sembla que un hagi de viure el fet de ser català amb certa reserva, com amb vergonya, i, gràcies a ‘La Sotana’ –i moltes altres coses–, hi ha gent jove que descobreix que no, que la catalanitat es pot viure d’una manera desacomplexada i divertida. D’una manera natural.

¿L’experiència de‘Zona Franca’ a TV3 és la prova que qualsevol intent de traslladar als grans mitjans aquest to diferent està condemnat al fracàs?

Jo creia que això es podia fer i que així és com neixen les coses que molen. Que les coses que surten d’una subcultura o de fora d’allò ‘mainstream’ poden anar creixent i madurant, guanyar públic i acabar arribant als mitjans generalistes. I la realitat ens ha ficat una palada de sorra a la boca i ens ha ensenyat que no. No sé si és perquè la gent que mana ara als mitjans té por i, és clar, tu no pots fer humor amb por. Crec que el problema és que en aquest país, en l’àmbit audiovisual, només existeix una finestra i mitja per fer coses amb certa ambició, i això crea una disfunció. És molt difícil que qualsevol alternativa al discurs oficial obtingui visibilitat. I quan sorgeix alguna cosa, s’intenta canibalitzar. Recordo que en les reunions per parlar del que seria ‘Zona Franca’ sortia moltes vegades la paraula ‘canalla’. Però quan segons qui diu que vol alguna cosa «canalla», en realitat està pensant en una Harley de 60.000 euros i una jupa de cuir. I això és ridícul.

Notícies relacionades

El Último de la Fila tornarà amb una gira el 2026

El fabulós poder de les metàfores

En un reportatge recent sobre ‘La Sotana’, Quimi Portet va dir que s’identifica amb vostè perquè tots dos comparteixen un sentiment de perturbació constant. ¿S’hi reconeix?

Aquest és un dels elogis més grans que he rebut en la meva vida [rialles]. Quimi Portet és exactament la persona que m’agradaria ser de gran. El sentiment que un ha de continuar tenint en aquesta vida és la perplexitat. Davant el món, no pots mantenir la confrontació durant gaire temps, perquè això acaba cansant, però sí que pots continuar estant perplex.