Magí Garcia, ‘Modgi’: "El sentiment que un ha de continuar tenint en aquesta vida és la perplexitat"

Sí, sí [riu]. Jo estudiava Sociologia, però, en un moment clàssic de crisi personal postadolescent, vaig pensar que necessitava un canvi, fer una cosa pràctica en un sector en el qual hi hagués feina. I em vaig passar a Turisme. Abans d’acabar, ja vaig començar a treballar al Bus Turístic, primer com a guia, amb el micròfon i tal, i després ja a les oficines.

¿No creia que es pogués guanyar la vida amb l’humor?

En aquell moment, no. A mi de petit em flipava molt el que feia [Andreu] Buenafuente, però mai se’m va acudir que jo m’hi pogués dedicar. No vaig ser mai el graciós del grup ni res semblant. Jo era més aviat la persona que es quedava una mica al marge, observant. Quan, en l’època dels blogs, vaig descobrir que existia la feina de guionista, ja vaig pensar que això potser sí que ho podia fer: escriure alguna cosa perquè ho digués una altra persona. I vaig començar a buscar feina de guionista. Fins que em van donar l’oportunitat de treballar a El Jueves. Així va ser com vaig entrar en el món de l’humor de manera professional. Amb una excedència al Bus Turístic, això sí, perquè tampoc em vola flipar ni confiar en el meu talent.

¿Com descobreix la comèdia stand up?

Per Youtube. Començo a veure còmics americans que em flipen, tios amb un estat d’ànim que s’assembla a com jo em sento; que no són el típic graciós enrotllat, sinó el raret del grup o el que sempre està enfadat o deprimit. Jo no sabia que es podia fer comèdia a partir d’aquestes emocions i va ser una revelació. Però tampoc m’acabava de veure fent això. Llavors vaig començar a anar al Medi [el Pub Mediterráneo, on se celebren vetllades de micro obert] i vaig veure que allà hi anava gent que treballava als mitjans. I vaig pensar: "Si surto a l’escenari i aquesta gent veu que, tot i que no sigui bo com a còmic, escric bé, potser em fitxen de guionista». Així vaig començar. I, per a la meva sorpresa, em van proposar anar com a col·laborador a l’Està passant.

¿Tenia algun referent local?

Com deia, Buenafuente i Berto [Romero] m’agradaven molt. Però no creia que pogués fer el que fan ells, perquè ells tenen la capacitat de resultar graciosos sense portar l’espectador a llocs on se senti incòmode. Jo, per ser divertit, necessito crear una mica d’incomoditat; generar una tensió per després alliberar-la.

¿Disfruta quan percep que el públic riu i s’avergonyeix de riure alhora?

Això mola molt. Als tècnics dels teatres els demano que el públic quedi el més fosc possible, perquè quan no hi ha llum la gent té menys vergonya de riure’s de coses de què creu que no s’hauria de riure. I aquest és el riure que m’interessa més. ¿Saps quan a l’escola t’entrava un atac de riure per qualsevol cosa i t’intentaves controlar perquè el professor no t’enxampés? Per a mi, aquestes són les millors rialles de la meva vida i sempre intento que l’espectacle s’assembli a això.

Fer stand up en un país sense tradició d’humor en clubs, ¿és apropiació cultural?

Té una mica d’això. Però crec que aquest fenomen d’apropiació s’ha donat més a Madrid, amb el canal Comedy Central, El Club de la Comedia i tot això, que aquí. Ells van veure que l’stand up funcionava als EUA i van posar un grup de guionistes a escriure monòlegs perquè els recitessin uns actors a la televisió, i el resultat era una cosa molt prefabricada. I molt inofensiva. A Catalunya, la gent que sortim d’iniciatives com El Soterrani o L’Altre Mic sí que vam començar als bars, amb un palet i el públic assegut a terra, i penso que es nota en la diferència de to, en la sensació de risc... Jo he vist còmics espanyols que venen i pensen que és arriscat fer un acudit de Vox o del PP, quan això aquí ja ni ho toquem perquè està superadíssim. Aquí el que és arriscat és ficar-te amb el PSC, que és el que de veritat et pot portar problemes.

¿S’imposa algun límit quan prepara un espectacle?

Per a mi el límit és que no faci riure. Si una cosa no fa riure és que no està ben feta. Pots fer humor sobre el racisme, però és possible que l’acudit que se t’acut no faci riure perquè no passa de ser un comentari racista. Ara bé, si sobre la idea de racisme construeixes un acudit amb un context en el qual quedi clar que el racisme no mola, llavors és una altra cosa.

A l’estela de Joe Rogan, proliferen als EUA els còmics trumpistes que utilitzen la bandera de la llibertat d’expressió per reivindicar el seu dret a dir les burrades més atroces.

D’entrada, podríem discutir si el que fa Joe Rogan és comèdia. En qualsevol cas, la llibertat d’expressió no serveix per reivindicar el teu dret a ser un fill de puta. Aquesta gent s’omple la boca parlant de llibertat d’expressió i després es dedica a treure els fons a les universitats perquè consideren que el que allà s’ensenya és woke. Aquesta lluita contra el woke, que és una obsessió americana que aquí han copiat els més idiotes de la classe, és una lluita contra la llibertat d’expressió de les minories. Hi ha molt còmic que creu que no està triomfant per culpa de la suposada dictadura woke i el que passa és que és dolentíssim.

¿Què ha suposat La Sotana per a la comèdia catalana?

La Sotana ha servit per demostrar que en aquest país hi ha discursos i tons diferents dels que surten pels mitjans generalistes. I per treure-li al català aquesta etiqueta falsa, i diria que catalanòfoba, que és una llengua queca, de gent gran. De vegades sembla que un hagi de viure el fet de ser català amb cert pudor, com amb vergonya, i, gràcies a La Sotana –i a moltes altres coses–, hi ha gent jove que descobreix que la catalanitat es pot viure d’una manera desacomplexada i catxonda. D’una manera natural.

¿L’experiència de Zona Franca a TV3 és la prova que qualsevol intent de traslladar als grans mitjans aquest to diferent està condemnat al fracàs?

Jo creia que això es podia fer i que així és com neixen les coses que molen. Que les coses que surten d’una subcultura o de fora del mainstream poden anar creixent i madurant, guanyar públic i acabar arribant als mitjans generalistes. I la realitat ens ha posat una palada de sorra a la boca i ens ha ensenyat que no. No sé si és perquè la gent que mana ara en els mitjans té por i, és clar, tu no pots fer humor amb por. Crec que el problema és que en aquest país, en l’àmbit audiovisual, només hi ha una finestra i mitja per fer coses amb certa ambició, i això crea una disfunció. És molt difícil que qualsevol alternativa al discurs oficial obtingui visibilitat. I quan sorgeix alguna cosa, s’intenta canibalitzar. Recordo que en les reunions per parlar del que seria Zona Franca sortia moltes vegades la paraula "canalla». Però quan segons qui diu que vol alguna cosa "canalla», en realitat està pensant en una Harley de 60.000 euros i una jupa de cuir. I això és ridícul.

Notícies relacionades

Mate, una web per trobar amistats a la mateixa ciutat

Orfebre de tècniques mil·lenàries

En un recent reportatge sobre La Sotana, Quimi Portet va dir que s’identifica amb vostè perquè tots dos comparteixen un sentiment de pertorbació constant. ¿S’hi reconeix?

Aquest és un dels elogis més grans que he rebut en la meva vida [riu]. Quimi Portet és exactament la persona que m’agradaria ser de gran. El sentiment que un ha de continuar tenint en aquesta vida és la perplexitat. Davant el món, no pots mantenir la confrontació durant gaire temps, perquè això acaba cansant, però sí que pots continuar estant perplex.