El Último de la Fila, un cop dur per a Red Eléctrica

Dilluns passat a les 10.26 hores, la safata d’entrada del meu correu rebia un mail que feia arquejar les celles: "El Último de la Fila tornarà als escenaris el 2026". Dues hores després, una apagada sumia Espanya en el caos. El sistema elèctric del país no havia pogut aguantar la tensió generada pel retorn de Manolo García i Quimi Portet. Sí, sí, no ens desviem: en la seva reunió està l’autèntica causa del col·lapse massiu.

La gran notícia és una gran sorpresa i alhora no ho és tant. Com va dir a aquest diari l’astre intercomarcal Quimi Portet fa un any i mig, la reunió "podria arribar a passar, però podria arribar a no passar". Persones pròximes al tàndem m’asseguren que la decisió és recent, d’aquests últims mesos, i que quan es van ajuntar per gravar Desbarajuste piramidal (2023) no tenien al cap fer aquest pas. Manolo García continua preparant el seu nou àlbum en solitari, que preveu publicar a la tardor.

Notícies relacionades

Mascha Schilinski convenç amb el seu talent aclaparador

Eduardo Mendoza: "He dedicat la vida al que més m’agrada i m’ho premien"

Han passat 27 anys des de la seva dissolució, i amb la distància podem veure per què El Último de la Fila és important, més enllà de les xifres dels discos venuts. L’encreuament del punch guitarrer, finament tribal, de Quimi Portet, amb el somieig líric amb ressonàncies flamenques de Manolo García va ser trencador i va marcar un camí de les fusions del pop i les arrels. Amb grans cançons des del minut u. Van ser surrealistes molt abans que l’adjectiu es convertís en un clixé, es van posar entre cella i cella ser músics i no celebrities, i van veure el futur remarcant la clau mediambiental: aquella gira de l’any 1990 en la qual van unir el seu nom a la Coordinadora Extremenya de Protecció Ambiental, el Grup Ecològic Alabès i fins a 16 organitzacions més.

Es presagia una gira de grans recintes que serà la primera de la seva història, ja que en altres temps preferien omplir vuit vegades Zeleste (1993) o quatre el Palau d’Esports (1995) que ficar-se en estadis. Les multituds mai els van empetitir: encara m’esgarrifa el record del seu aquelarre a la Recta de l’Estadi, per la Mercè de 1986, i el breu i explosiu pas pel Camp Nou dos anys després, en la nit d’Amnistia Internacional. S’ajunten perquè els dona la gana i perquè els ve de gust, i el públic hi serà. Tenir èxit no ha de generar sentiment de culpa, donar alegria és la més incontestable de les raons i serà interessant veure El Último de la Fila fent-se un lloc en aquesta agenda de macroconcerts cada vegada més ocupada per ídols que ho són des de fa deu minuts. I que Red Eléctrica aguanti.