Un gegant del piano del segle XX

En el seu notable Sobre la música, un llibre que recopila escrits i conferències que no és gens una autobiografia a l’ús, el pianista Alfred Brendel exposa de tal manera la seva forma de pensar i de sentir la música i la interpretació que el lector té la sensació que, al acabar-lo, coneix íntimament aquest autor tan peculiar. Amb un ampli repertori, aquest artista referencial retirat dels escenaris el 2008 i mort dimarts a casa seva a Londres als 94 anys serà recordat per molt temps com un dels grans exponents de l’obra pianística de Beethoven i de Schubert. Aquest últim, fins ben entrat el segle XX, havia sigut maltractat per l’oblit, i Brendel, amb el seu detallisme i la seva delicadesa tècnica, va contribuir a fer-lo tornar a l’actualitat.

Però Brendel, un home de mirada càlida i somriure afable, nascut a la República Txeca el 5 de gener de 1931, és molt més que això. També és venerat pels seus acostaments a Mozart (gairebé tota la seva obra per a piano sol i amb orquestra) o per proeses com la seva exhaustiva revisió de l’obra completa per a piano de Beethoven (va gravar fins a tres vegades totes les seves sonates), per interpretar Haydn i romàntics com Schumann i Brahms, pel seu interès en l’obra de Busoni o per la seva particular visió de Liszt i els seus focs d’artifici... Polèmic en les seves anàlisis, no s’arronsava al titllar part de l’obra d’aquest últim autor com a pròpia d’un "circ". Però tenia les seves raons, les que explica en detall en els seus molts escrits, alguns d’editats pel mestre en l’esmentat llibre el 2007 i publicats en espanyol gairebé una dècada més tard. El seu pensament i enfocament del fenomen musical es recull en textos concebuts a partir de 1961... Gran conversador, respecte dels pianistes de les noves generacions, en els quals prima la tècnica per sobre la sensibilitat, afirmava: "Sempre hi ha hagut i hi haurà un públic interessat en la rapidesa de la interpretació, en el coratge. Però potser aquells que ho conceben tot tan ràpid pot ser que ho facin així perquè no poden tocar lentament. En tot cas, la perícia tècnica actual és la més gran que hi ha hagut en la història. No sé si Liszt tocava amb la mateixa força, rapidesa i potència que els virtuosos d’avui". L’humor i la ironia, la passió i la poesia, també eren presents en un altre dels seus llibres, De la A a la Z de un pianista, reflexions d’una panoràmica vital a la recerca del sentit de la creació i de la interpretació.

Es queixava de la tos

Notícies relacionades

No em miris, no em miris...

Oriol Broggi presenta un muntatge de ‘La tempestat’ "a l’antiga"

Brendel dominava la ploma i el pensament, sí, però davant el teclat es revelava com un mag, un instrument amb què es va familiaritzar des que tenia 6 anys, quan va començar la seva formació. Compositor i lector empedreït, a més de fer d’intèrpret també es va aficionar a la pintura i a l’escriptura (va publicar, també, poesia), però el teclat va centrar la seva vida fins al punt d’arribar a convertir-se en un dels pianistes més notables i particulars de la segona meitat del segle, saludat per les seves versions contingudes, assimilades al detall i allunyades de tota mena de virtuosisme vacu, sostenint les obres en el fraseig, la digitació, el compromís i la sensibilitat. I tenia caràcter: es queixava de la tos en els recitals.

Doctorat, premiat i homenatjat, el van nomenar membre honorífic de les orquestres filharmòniques de Viena i de Berlín, va compartir escenari amb els directors més importants del món i va deixar un llegat discogràfic senzillament aclaparador en el qual s’inclouen comptades gravacions amb cantants com Dietrich Fischer-Dieskau i Hermann Prey. Es va casar dues vegades i d’aquests dos matrimonis en sobreviuen quatre fills, dos dels quals també es dediquen a la música.