Els nostres veïns de la quinta forca

El veí. Aquell gran desconegut. I si té la pell citrina, els ulls ametllats i un munt de llegendes urbanes a l’esquena, ja ni en parlem.

Barcelona s’ha omplert de veïns de la quinta forca, concretament de Fujian i Zhejiang, dues províncies del sud de la Xina acostumades a veure la seva gent marxar a la recerca d’oportunitats. Els saludem a l’entrar en molts bars, supermercats, perruqueries, botigues de roba i en el 99,9% dels Tot a 1 Euro de la ciutat. Els saludem, coexistim amb ells, però no els coneixem.

Dolores Payás va recórrer a la inversa el camí que van fer aquests nous ­veïns fa un lustre. Des d’aleshores, viu la meitat de l’any a la Xina i l’altra meitat a Grècia. «Quan em canso de la contaminació», diu. És el que té haver-se decidit a apostar per la literatura, després de tota una vida treballant com a guionista de televisió: que allà on tens el portàtil hi tens el pa, i no tens per què ancorar-te enlloc. Va aterrar a Pequín seguint a la seva parella i s’hi va quedar perquè es diverteix molt. Però cinc anys després segueix pensant que gairebé no sap res dels xinesos. «Vivim vides paral·leles, aquí i allà», ­es lamenta.

Així que es va posar a observar, i a relacionar-se, i a escriure per entendre el que observava i entendre el que veia, i el resultat és 'Desde una bicicleta china', 22 textos cada un del seu pare i de la seva mare però que es reconeixen cosins per uns trets en comú: la cuidada prosa i una mirada en la qual l’afecte no està renyit amb una saludable mala llet que mai dels mais pretén ofendre. «Tot el meu respecte i la meva admiració pel poble xinès, que en 60 anys ha aconseguit treure el país de la misèria. A Pequín hi ha persones grans que encara se saluden amb la frase: ‘¿Has menjat avui?’. Avui ja ningú passa gana», assegura Payás. 

VISIÓ LITERÀRIA DEL PAÍS

Tampoc pretén, adverteix en l’arrencada del seu llibre, «catalogar els xinesos, o ni tan sols fer d’ells una descripció resumida». Li sembla impossible. Per les diferències que hi ha entre les diverses parts d’un país tan gegantí, per les vides paral·leles i per la dificultat d’entrar a les seves llars. «No les acostumen a obrir, i menys encara als estrangers. La casa és per a ells una espècie de lloc sagrat». ¿Què pretén, doncs? «Desmentir molts mites. No m’agrada com parla de la Xina la premsa: ‘El gegant asiàtic estén els seus tentacles...’ Jo tinc una visió literària del país. No pretenc teoritzar sobre la seva societat ni entro en qüestions polítiques. Només ofereixo la meva experiència com a expatriada. I vull destacar que ells estan molt més mal tractats aquí que nosaltres allà. Aquí els mirem per sobre l’espatlla, i en canvi ells allà ens tracten amb un gran respecte. Si no, no sobreviuríem».

Notícies relacionades

El món es crema, i tu llegint

Riu-te'n del 'Titanic'

Al que sí que s’atreveix és a assenyalar alguns trets del seu caràcter. «Tenen un gran sentit de l’humor, i parlen i riuen molt. A vegades semblen llatins. I també són molt sentimentals, d’una manera gairebé infantil: els encanten les telesèries, i ploren a base de bé mirant-les. Si se’ls pot posar un adjectiu, és hiperbòlics. En aquell país, tot és una hipèrbole».

Ningú ho diria veient com són de mesurats en el seu/el nostre dia a dia. «Això és perquè són molt prudents, com la gent que ha patit». Així que ja ho sabeu: rere el taulell, hi pot haver un jo­vial amic. Coneguem-nos.