La ciència té nom de dona (però no ens ho van explicar)

L’informe Científiques en xifres, presentat a principis de febrer, confirmava amb números el que el saber popular ja sospitava sense necessitat de passar llista: que la ciència, malgrat tenir nom femení, avui segueix sent un assumpte d’homes, almenys en el seu perfil més rutilant: el dels premis, els aplaudiments i els honors. Si es mira enrere, el panorama apareix encara més descompensat en termes de gènere: l’empremta de les investigadores en els llibres d’història a penes supera la categoria de nota a peu de pàgina. Un erm, el zero absolut, com si no haguessin existit. 

La veritat és que sí que van existir, i a més van tenir una influència en el desenvolupament de la investigació molt més decisiva del que explica el relat oficial de l’avanç científic. Van ser allà, als laboratoris que van trobar la fórmula de la vida, als observatoris que van escrutar el cel, entre les màquines que van impulsar la carrera espacial. Els seus càlculs van ser vitals perquè els projectes més ambiciosos resultessin exitosos i van cridar ¡eureka! abans que els seus companys homes, però ningú es va aturar a explicar les seves històries.

Fins avui. El món editorial viu últimament un sobtat interès per rescatar de l’oblit les dones que en el passat van ocupar el pont de comandament de la investigació però que després van ser figures ignorades. Dones com Rosalind Franklin, decisiva perquè James Watson i Francis Crick expliquessin l’estructura de l’ADN però menyspreada més tard pels mateixos guanyadors del Nobel, de qui Adela Muñoz Páez detalla les seves aventures a 'Sabias' (Debate) al costat d’una elit de grans ­científiques bandejades al llarg de la història.

Williamina Fleming i la resta de dames que van ser contractades per la Universitat de Harvard a finals del segle XIX per mapar el firmament, sense que ningú els reconegués mai la seva tasca, i que ara protagonitzen, a la vegada, l’assaig  'El universo de cristal', de la divulgadora nord-americana Dava Sobel, i la novel·la 'Las calculadoras de estrellas', de l’autor asturià Miguel A. Delgado.

El dia que Neil Armstrong va trepitjar la Lluna, els ulls de tot el planeta es van fixar en ell, però ha hagut de passar gairebé mig segle perquè aquests mateixos ulls tinguessin notícia de l’existència de Katherine Johnson, la matemàtica afroamericana que va calcular la trajectòria de la càpsula que va portar i va tornar amb vida l’astronauta. Sense les seves prediccions, haurien sigut impossibles aquella i moltes altres missions de la carrera aeroespacial. La història de Johnson centra el llibre Figuras ocultas (HarperCollins), en què l’autora, la periodista nord-americana Margot Lee Shetterly, relata també les peripècies de Dorothy Vaughan, la primera supervisora d’IBM a la NASA, i Mary Jackson, la primera enginyera aeroespacial de l’agència nord-americana. 

DOBLE DISCRIMINACIÓ

En el seu cas, a l’ostracisme que van haver de suportar per ser dones en un món copat per homes, s’hi afegia la discriminació racial que les va obligar a ser investigadores de segona en laboratoris de primera. Ironies del destí amb sabor de justícia poètica: totes tres han sigut protagonistes inesperades dels Oscars d’aquest any després que la pel·lícula basada en el llibre de ­Shetterly, del qual també agafa el seu títol, fos nominada a tres estatuetes. 

ESBORRADES DE LA HISTÒRIA

«Que es parli d’aquestes dones és un acte de justícia. En primer lloc per a elles, però també per a la història de la ciència, que fins ara ha sigut incompleta al silenciar les seves figures», opina Miguel Ángel Delgado. La teoria del Big Bang va donar sentit a les observacions estel·lars, i també a la concepció humana de l’Univers, en la segona meitat del segle XX, però llavors no es va dir res de Henrietta Swan Leavitt, autora de la fórmula que va usar Edwin Hubble per formular el model sobre el qual descansa aquesta teoria.

Annie Jump Cannon, una altra comptadora d’estrelles de Harvard com Henrietta, tampoc ocupa el lloc que es mereix en la història de l’astronomia, malgrat haver dissenyat un sistema de classificació estel·lar que avui segueixen usant els astrònoms de tot el món. El que Dava Sobel explica sobre les seves troballes en forma d’assaig a 'El universo de cristal'  ho relata Delgado en forma de novel·la al seu llibre. «Les seves vides van ser tan extraordinàries que s’explicaven millor a través d’una ficció basada en fets reals», raona ­l’autor.

Notícies relacionades

Els 10 llibres impescindibles de Llegir en Català per a Sant Jordi (i més enllà)

El porno no educa

A Adela Muñoz Páez va ser la curiositat el que la va moure a interessar-se per les dones que, com ella –és catedràtica de Química Inorgànica–, van sentir la crida de la ciència. A la recerca de les Hipàtia i les Marie Curie que falten en els tractats d’història, l’autora ha compost un llibre que, afirma, és el resultat de «molts anys de lectura amb les ulleres violetes posades», en referència al criteri femení, «i feminista», amb què ha investigat. «Era necessari mantenir aquesta mirada per localitzar totes les dones que van afavorir l’avenç científic, però que van ser eclipsades pels homes, moltes de les quals no apareixen ni a l’Enciclopèdia Britànica. En la majoria dels casos, elles van fer la feina i ells es van emportar la glòria», explica. 

«A més de talent i esperit aventurer, totes van tenir personalitats fortes. Només així van poder vèncer les barreres i els estereotips. Durant segles, el saber va estar tancat als convents, i elles no hi podien accedir. Fins i tot al segle XVI, Quevedo i Molière se’n reien que una dona volgués ser culta», assenyala l’autora de Sabias. La conclusió a què ha arribat després del seu viatge pel costat femení de la investigació desmunta erronis mites del passat: «La ­ciència no té sexe. Només requereix estar atent i tenir curiositat per entendre el que passa al nostre voltant, i en això no ens diferenciem els homes i les dones», afirma.